La curiosa estridència del turista al·lèrgic als turistes

“No seria estrany pensar que d’aquí a uns anys el fet de no viatjar serà vist com un nou vegetarianisme. És a dir, una posició de renúncia individual a un producte de consum per motius ètics”. Ho escriu Joan Llinàs Cuadros a Hotel Universal (La Magrana), el seu debut narratiu, i jo hi he pensat aquest estiu cada vegada que alguna persona molt crítica amb el turisme que rebem a Mallorca compartia les imatges del seu viatge ves a saber on, Vietnam, Tailàndia, gairebé sempre indrets poc desenvolupats, relativament barats per a la butxaca del sud europeu, exòtics (és a dir, exotitzats per la mirada forana).

Jo simpatitzo amb les contradiccions que ens travessen a tots, perquè les sé inevitables, però no veure-les ja em costa més. Per això, en algun moment vaig comentar a les xarxes socials la curiosa estridència del turista al·lèrgic als turistes que visiten ca seva. El comentari no va agradar a tothom, i algú em va fer notar amb suficiència que equivalia a criticar a qui menja cada dia tot i estar en contra de l’actual indústria alimentària. No ho sé. A mi no se’m fa evident que menjar i viatjar siguin necessitats igual de prioritàries. I, en tot cas, ser conscients de la inevitabilitat de les contradiccions humanes no és obstacle per pensar-les i, si és possible, equilibrar-les.

Cap aquí apunten els aspectes que més m’han agradat d’Hotel Universal, un llibre que és capaç de mostrar lucidesa pel que fa als aspectes perniciosos del turisme patit a Balears sense deixar d’entendre el revers tendre, transformador o vitalista que ha tingut per a tanta gent. Irregulars i imperfectes com són, els relats d’aquestes pàgines traspuen gràcia i saben trobar una aritmètica precisa entre clarors i foscors. La clau és l’origen de les històries que conten.

Els avis de Llinàs tenien un hotel a Cala Bona, i aquest patrimoni de memòria familiar li serveix per organitzar un tapís on cada capítol mostra algun personatge típic del microcosmos hoteler: guies, taxistes, picadors, viatgers, serenos… Un ecosistema complex que vindria a confirmar la intuïció que Mallorca constitueix un continent a petita escala, un lloc on tot té cabuda.

Llegint Hotel Universal recordava aquella afirmació del crític Julià Guillamon segons la qual tots els autors mallorquins escriuen sempre el mateix llibre. L’afirmació és certa i al mateix temps no ho és en absolut: així, Llinàs ens torna a mostrar històries que coneixem de sobres, però aplicant-hi uns punts de vista que jo no recordo haver trobat enlloc més. Penso en el fragment que exhibeix els procediments seductors dels picadors però, a la fi, des de la perspectiva de les guiris que els veien circular, un darrere l’altre, tots amb les mateixes frases en anglès apreses de qualsevol manera i la mateixa urgència de lligar. De sobte, el que tants cops s’ha contat com a mite festiu adopta un aire llastimós, de misèria (moral, econòmica) pugnant per transformar-se en quelcom diferent. I m’emociono.

Allà fora, mentre llegeixo, a les carreteres i les zones de costa, la desfeta del model turístic balear roman inapel·lable, i Hotel Universal no la nega. El que fa és donar-li un relleu que, en comptes d’amagar les contradiccions o botar-se-les amb somriure olímpic, les posa al centre del món.