Un agost passant vergonya

“Són per definició imatges de les quals, més d’hora o més tard, ens cansem”. Aquesta frase podria haver sortit de la boca del teu tiet, fart de trobar-se a les xarxes socials fotografies de nens mutilats a la franja de Gaza, d’incendis de boscos que ja sumen més de 348.000 hectàrees en tot l’Estat, o de la familiar de la treballadora municipal de neteja morta a causa de l’onada de calor en un mar de llàgrimes. Fins i tot podríem haver-la dit nosaltres mateixos, ofuscats en una rebequeria adolescent. Són paraules, però, que llegim en l’assaig Davant el dolor dels altres de Susan Sontag, publicat el 2003. La intel·lectual reflexionava sobre com ens havíem acostumat a la crueltat de les fotografies de guerra i violència que feien circular els mitjans, recolzant-se en documents de camps de concentració nazis, de les pallisses a persones racialitzades als EUA, de la guerra de Bòsnia o de l’11-S a Nova York.

Els qui hem pogut fer vacances sabem que, avui, gaudir-les i desconnectar del món digital és un carreró sense sortida: l’oci és retransmès per tots els canals de socialització digital que tenim a l’abast. I amb uns codis ben clars: una taula amb una paella per a setze persones a la fresca, un paisatge natural i desèrtic —tant se val si és platja o muntanya—, música i disbauxa en una festa major o el moreno de qui no té complexos de lluir banyador impliquen gaudi i alegria. Aquest estiu, però, la intuïció millennial em du a ensumar que la serialitat de clixés iconogràfics no s’ha desplegat amb l’habitual obscenitat egòlatra. I potser té a veure amb el fet que, en els darrers mesos, els abjectes del social media hem conviscut amb un devessall intens de protestes i notícies vertiginoses sobre les actuals catàstrofes humanes, amb titulars als quals hem fet d’altaveu mentre esperàvem el metro i ens convencíem que no podíem fer gaire més.

Aquesta escletxa obre un debat tan simple com ridícul: és possible, llavors, quan arriben les setmanes en què podem fer patxoca de forma implícita i consensuada, agafar el mòbil per fer una crida a l’enèsima concentració de suport a Palestina i, tot seguit, compartir una fotografia del nostre fill amb la cara empastifada de gelat de xocolata? Tenim el dret d’assenyalar que Coca-cola i altres multinacionals són liderades per negacionistes del genocidi d’Israel i, després, perseguir els likes tot postejant una selfie on duem una samarreta d’una marca sionista? Podem cagar-nos en la mare de la colla d’inútils que ens governen i que porten dècades sense dedicar ni un cèntim al medi ambient, si després necessitem difondre en la nostra comunitat virtual que estem fascinats per haver descobert no sé quin indret remot a l’altra punta del món gràcies a un vol low-cost?

Que els marcs de denúncia siguin els mateixos que ens han fet esclaus del reconeixement a través d’una ostentació superficial i primermundista no només suposa una contradicció rudimentària sinó, sobretot, un gran conflicte moral. Sembla, però, que la culpa que podem sentir al reconèixer el nostre cinisme és l’últim bri d’humanitat que ens queda. I és que, com exposa Sontag, sovint la indiferència davant de la brutalitat d’aquest tipus d’estampes no es dona per no tenir-hi accés, sinó per haver-s’hi exposat en excés. Així que, sense cap solució sobre com conciliar defensa dels drets humans i narcisisme occidental, tan sols se m’acut interpretar la pròpia vergonya per no saber escapar d’una incoherència de fireta com a bon símptoma. I aferrar la idea que, en un paradigma visual on el risc de l’allau d’imatges és el de l’efecte anestesiant, potser val més el disgust de no tenir la psicomotricitat desitjada que no pas anar deambulant faltats d’olfacte, incapaços de detectar el gas de quilòmetres més enllà.