Quatre apunts de Jaŋde Editorial sobre el català i la migració

Ara ja fa tres anys que vam decidir engegar i portar a terme el projecte de Jaŋde Editorial, i durant el 2024 vam fer-ho públic amb una estratègia que requeria molta exposició mediàtica. Vam trobar necessari des d’un principi connectar el nostre bagatge personal amb l’objectiu del projecte: incorporar i posicionar les veus d’origen migrant i racialitzat a la conversa cultural catalana, concretament en l’àmbit de la literatura en català. Per això, quan vam veure la polseguera que aixecava un vídeo d’una obra de teatre de persones migrants qüestionant l’exigència del català a les administracions, vam sentir que ens tocaven una tecla de connexió directa amb tot el que estem intentant fer. Ara que han passat uns dies, les idees s’ordenen millor i voldríem compartir el nostre punt de vista, com a persones catalanoparlants, preocupades per la llengua, provinents de famílies racialitzades i migrants.

Són molts els articles que han anat sorgint i proliferant recentment sobre l’obra de teatre criticada, també s’han compartit vídeos i opinions a les xarxes per part de persones migrants que intenten explicar de manera més o menys encertada la seva experiència amb la llengua. La sensació és que ens trobem en un camp de mines que comprèn tres temes que fan ferida: l’estat del català, la qüestió migrant i la perillositat (i mortalitat, no ens n’oblidem) dels discursos d’odi. I, en un moment en què l’opinió ràpidament es posiciona en bàndols oposats, creiem que és important deixar clares quatre qüestions que passen per davant del debat sobre la llengua.

1) És imprescindible assenyalar que el punt de partida d’aquesta situació és un exemple d’un fenomen cada cop més freqüent en els mitjans de comunicació: la descontextualització. Publicar un tall sense el context ni cap reflexió profunda que l’acompanyi, tret d’un titular tendenciós d’estil clickbait, desvirtua el contingut i no permet que es generi un debat de qualitat sobre el problema de fons. L’esllavissada segueix quan el relat es va engrandint a cop de petits esquitxos individuals a les xarxes socials de gent que se sent interpel·lada i que vol dir-hi la seva.

2) El linxament innecessari a les xarxes socials cap a les persones que han creat i interpretat l’obra, cap a la comunitat migrant que representen i cap a les persones que s’atreveixen a assenyalar que dins les polítiques lingüístiques que defensen una llengua en perill també s’hi poden donar (i s’hi donen) actituds racistes i discriminatòries, és una vergonya però no una sorpresa. Ha passat que ha coincidit en el temps amb el cas de Torre Pacheco, i les dues situacions estan relacionades. Representen una reacció visceral i desmesurada cap a l’altre per, suposadament, haver actuat en contra de la nostra societat. Són conseqüències del racisme estructural. Potser alguns no hi trobaran relació, però tots dos supòsits són actes de violència comunitària contra la comunitat migrant racialitzada.

3) La solució a la situació lamentable del català ha de passar per aconseguir unes infraestructures culturals, administratives, educatives, etc., de qualitat, per a tothom i en català. El fet de no aprofitar un espai de crítica (necessària!) i respondre de manera agressiva sense intentar entendre el fons que motiva la peça teatral o els vídeos de persones migrants que ens exposen la seva visió, impedeix veure que hem d’unir forces en favor d’una mateixa lluita.

4) Les exigències viscerals només es llancen sense por de represàlies quan es dirigeixen a persones provinents del mal anomenat “sud global” i que sovint es troben en situació vulnerable. Les nostres ciutats s’estan descatalanitzant a cop d’expat i retallades culturals, i sembla que les queixes lingüístiques van dirigides més als immigrants vulnerables que no pas a les institucions que promouen la gentrificació i un model de falsa convivència. Això té un nom ben clar, i és: racisme.

Tot això no és incompatible amb el reconeixement que el català perilla: sembla que parlar de llengua sigui una cosa menor, una rebequeria catalaneta. Alguns diuen que la qüestió de la llengua no s’hauria d’afegir al sac quan parlem de lluita transaccional. Aquesta afirmació obvia totalment que la llengua ha sigut sempre una eina de sotmetiment i dominació. Matant una llengua mates un poble, la seva cultura i la seva cosmologia. Et carregues un element de cohesió social. Les polítiques lingüístiques poden ser una eina de maltractament poderosíssima.

És per això que l’objecte de l’obra ha fet tant mal; justament perquè el català a les institucions i als serveis públics no és una qüestió anecdòtica, el tema és candent i està ben present en les queixes i situacions de menyspreu a la llengua que rebem els catalanoparlants en el dia a dia. Sí, tenim el dret reconegut de parlar en la nostra llengua, però, a l’hora de la veritat, molts funcionaris, metges o administratius no la utilitzen. El que és nefast és que no siguem capaços de veure aquesta representació com una part més del problema a encarar i que ho visquem com un atac. Si les persones nouvingudes pateixen per culpa del català, hem d’acceptar la crítica, prendre nota, estudiar-ne els motius i afegir-ho a l’estratègia de defensa de la llengua.

Com a editores d’un projecte que no només posa en valor la creació literària d’escriptors i escriptores racialitzades i migrades, sinó que també ho fa en català, ens dol la polarització que ha marcat el debat sobre la nostra llengua i la immigració aquests últims dies. I més en un moment en què l’actualitat ens recorda que la manca d’empatia i compassió i la intolerància porten precisament a això: la violència injustificada.

Des de Jaŋde Editorial seguirem defensant les veus migrants i, també, l’ús del català, perquè creiem que són àmbits totalment compatibles i que cal potenciar per millorar la comprensió de realitats diferents d’aquelles a què els discursos dominants ens tenen acostumades. Hi ha moltíssimes persones creadores que viuen a Catalunya i que són migrants o tenen famílies migrants. També som moltes les filles de migrants que ens hem escolaritzat a Catalunya. La societat ha d’entendre que totes formem part de la cultura catalana i que part de la supervivència de la llengua passa per acceptar que la identitat és diversa, polièdrica, i que el català ha d’evolucionar en conseqüència i apropar-se, no enfrontar-se, als potencials parlants amb una estratègia revisada que sigui antiracista i que cregui que la diversitat cultural és una riquesa compartida. Quin sentit té lluitar contra el que ens oprimeix i deixar de banda les opressions que exercim sobre els altres? No deixem que ens enfrontin entre nosaltres.

Diana Rahmouni i Aissata M’ballo són editores de la cooperativa Jaŋde Editorial, que busca impulsar les veus racialitzades o d’ascendència migrant en català.