Enric Pardo: “Divorciar-se als anys vuitanta era vist com un fracàs”

El nom d’Enric Pardo i Ramírez (Castelló de la Plana, 1977) potser no us diu gairebé res, però és molt possible que hàgiu vist algun dels seus treballs audiovisuals. Ha estat guionista de sèries de Berto Romero com Mira lo que has hecho, d’animació de culte com Arròs covat, del dibuixant Juanjo Sáez, i ha coescrit la biogràfica Maricón perdido, de Bob Pop. Ha fet projectes per un munt de productores i també ha estat executiu de continguts de Netflix. Pardo escriu ficcions per a la pantalla, però també en paper. Ha publicat tres llibres, i recentment ha sortit la seva nova novel·la, L’home de la casa (La Magrana) on ens convida a viatjar cap a la seva infantesa, al Castelló de principis dels anys vuitanta, per relatar la seva pròpia història, la d’un nen “ferit” pel divorci dels pares.

Una història que no està narrada per l’home de 47 anys d’ara, sinó per l’infant que va ser: “El xiquet és un narrador poc fiable, que no entén moltes coses que estan passant al seu voltant. Aquesta confusió té una perspectiva interessant. Al mateix temps, està aprenent un llenguatge, està aprenent a nomenar el món”, diu l’escriptor. Un nen que, a més, “no entenia la diferència entre la ficció i la realitat. Per mi eren tan reals els dibuixos animats de ‘D’Artacán y los tres mosqueperros’ com el meu avi o la meva germana”.

Si deixem de banda el miratge de la II República, el divorci a Espanya no es va legalitzar fins al 1981. Els pares d’Enric Pardo van ser dels primers que es van separar al poble castelloní d’Onda aprofitant la nova llei. Fa quaranta anys, tot i la possibilitat legal de separar-se, encara era poc habitual que els matrimonis es divorciessin. “Va ser un daltabaix emocional estrany perquè quan ets tan xicotet estàs acostumat a ser l’emperador, a ser el rei de la casa. A més, no hi havia les custòdies compartides com ara. Al meu pare el veia cada quinze dies”, diu l’autor. També “patíem l’estigma perquè la llei anava per davant de la societat en aquella època en què tractàvem d’equiparar-nos amb Europa. La classe treballadora no se separava. Si ho feies, tenies una sensació de fracàs. A la meva mare li preguntaven amb condescendència si ja sabia el que feia divorciant-se, i quan anàvem al mercat amb la meva àvia, i es parava a parlar amb les amigues, les mirades que jo rebia eren de pobret, pobre noi”.

Els nens no ploren

L’escriptora i traductora Carlota Gurt, col·laboradora de Quadern i del Tot és comèdia de SER Catalunya, comentant L’home de la casa, “una novel·la molt commovedora que m’ha fet plorar i tot”, diu que Pardo ha fet una novel·la sobre la construcció de la masculinitat d’abans, “i ho ha fet a partir dels mecanismes que van empenyent a la repressió i el fingiment”, expressions com els nens no ploren o a veure si sortirà marieta quan un infant mostra una certa sensibilitat o plora d’emoció veient una pel·lícula. Pardo explica que sempre ha sigut molt hipersensible, “i en aquella època hi havia una correcció sobre la sensibilitat, correccions de tota mena, des de dures a més empàtiques o amb xantatge emocional. Coses com que no podies tenir amigues perquè si vas amb una xica... “.

El valencià en perill

L’home de la casa està escrita principalment en el valencià matern de l’autor amb alguns passatges en castellà que donen fe del bilingüsime exisitent al País Valencià, un bilingüisme de vegades “agressiu” com quan algun personatge demanana o directament mana al jove protagonista a “hablar en cristiano”. Preguntat sobre la situació de la llengua a la seva comunitat, Enric Pardo creu, en sintonia amb altres autors valencians com Manuel Baixauli, que “els que governen el País Valencià (PP en coalició amb VOX) són gent que ens volen erradicar, que els hi sobrem, que som els seus enemics. Es volen carregar la nostra cultura, així de clar”.