L’estupor que se sent amb ‘Les variacions del pols’, de Carles Morell

Vet aquí un enigma: la major part de la poesia escrita per Carles Morell (Artés, 1992) ha sigut en un període prou curt, entre 2013 i 2016, tot i que l’any crucial és el 2014, que coincideix amb la publicació del recull de poe­mes que va obtenir el premi Amadeu Oller, Els vapors que maten; els inclosos a Escola de cecs, els lectors tenen l’oportunitat de llegir-los l’any següent. Escrit el gener del 2016, “estrany, breu”, Canyes, llumins (2018) —Feliu Formosa comenta a l’autor “que ha quedat enlluernat, que hi ha un llenguatge magistral”— possibilita l’escriptura tan distinta del que ve després, Disponibilitat (2018), premi Màrius Torres, “escrit de gener a maig del 2017 i després d’un any sencer sense escriure poesia, cosa que mai, fins llavors, no s’havia produït”. I aleshores és quan Morell manifesta l’estupor que sent: “¿Per què passa això? ¿Com és que els dos llibres que més disten entre ells pel que fa al to, separats pel parèntesi poètic més llarg, el primer que vaig viure, ara surtin amb només cinc mesos de diferència, que és la menor distància temporal en què han aparegut dos llibres de poesia meus, una distància massa reduïda? Sóc incapaç de veure-hi res més que atzar. El primer ja estava programat. El segon depèn del calendari d’un premi”. Si no sabéssim que el fragment pertany al segon dietari de l’autor, Les variacions del pols —el primer és del 2017, Notes per a un solo de Seriabin—, podríem pensar que es tracta de la paròdia en prosa d’algun d’aquells poemes de realisme asèptic amb què Joan Brossa ironitzava sobre l’experiència superficial de la literatura o la banalitat del seu entorn.

Per sort, a pesar que hi sovintegen massa, no totes les pàgines de Les variacions del pols són d’aquest to i agafen un altre ritme. Quan Carles Morell deixa de mostrar-se com un erudit de si mateix, quan abandona les especulacions sobre el que està fent —escoltar “el batec de les paraules” i escriure unes notes, uns apunts, uns aforismes, amb la intenció de reunir-los posteriorment en un llibre que serà un dietari—, quan no tenim la sensació d’estar davant d’un grafòman —“En la grafomania la necessitat física es menja, i a vegades elimina, la necessitat del text, la seva qualitat de pertinent”, diu ajustadament l’autor—, el llibre agafa un vol una mica més alt: elogia la “prosa magnífica” de J. V. Foix, se sorprèn que “algú que no es deslliura, ans al contrari, de l’oci, de l’alcohol, dels plaers de la vida”, com Josep Pla, hagi pogut escriure tant, i d’Últimas tardes con Teresa diu que és una novel·la “que no té res a veure amb l’allargassament, perquè les paraules venen de gust i no hi ha cap frase mancada, que sembli que no hi hauria de ser, potser només alguna”. A La cinquena planta, de Manuel Baixauli, hi detecta “una capacitat metafòrica que la converteix en literatura de gran qualitat”, considera que “un estil bernhardià, de frase llarga i inacabable (...) només s’aguanta amb una fama esplèndida” —si no fos així és una literatura “condemnada a acumular tota la pols del món”—, i en referir-se als Retrats literaris de Castellet, en un exercici comparatiu bastant insòlit, considera que la seva prosa no té la densitat de la de Pessoa, encara que comparteixin una “claredat sintàctica” similar. A Les variacions del pols Carles Morell també inclou alguna observació tan altament assenyada com aquesta: “L’avantatge de llegir amb mentalitat d’escriptor és que fins i tot els llibres dolents t’aportaran alguna cosa”.

Les variacions del pols 

Carles Morell
Quaderns Crema
256 pàgines. 22 euros