Werther, el ploraner

Alba Editorial acaba de publicar una reedició en castellà de la primera novel·la de Goethe, Les penes del jove Werther (Barcelona, 2025), que el lector potser llegirà més a gust en català (Edicions de la Ela Geminada, 2024). L’obra, publicada pel patriarca de les lletres alemanyes l’any 1774 i escrita quan només en tenia vint-i-quatre —els mateixos que tenia Thomas Mann quan va escriure Els Buddenbrook—, va ser admirada per tota la seva generació i traduïda a moltes llengües del continent. Gràcies a Wer­ther, i més tard a la germanofília de Madame de Staël, França i la resta d’Europa van començar a conèixer la literatura alemanya.

Werther és d’aquelles obres carregades de renom que, amb el pas dels anys, desperta cada vegada menys admiració. L’amor inflamat de Werther per Carlota, tots dos membres de l’alta burgesia de l’Alemanya prenapoleònica, s’hi explica d’una manera que avui, i ja fa temps, resulta massa sentimental, tòpica fins i tot. Hi ha postes de sol a balquena, llunes plenes i minvants, fruiters en flor, muntanyes sublims, llacs resplendents, rierols remorosos, passejants solitaris (Rousseau en faria un llibre) i tota l’escenografia que, després de Goethe, va ser tan comuna a una literatura que, en dreta llei, encara no havia iniciat el seu camí interminable: el romanticisme —a Catalunya és viu en la literatura i encara més en la política.

Quan Werther s’enamora apassionadament de la noia, aquesta ja està promesa amb un altre, Albert, que representa el contrari de Werther, que és un jove sensible, literaturitzat, melòman, educat i trobadoresc; Albert és un home d’acció, dins els paràmetres del perfil que va escaure a la burgesia urbana alemanya d’abans i després de la Revolució Francesa. El que Goethe va tractar amb més perspicàcia en aquest llibre va ser el sentiment amorós que Carlota, ella mateixa, sent per Wer­ther, ella potser seduïda per una obsessió tan permanent i furiosa del noi; estima el seu marit —que sempre és una cosa més sòlida que estar-ne enamorada—, però hi ha moments del llibre que sembla que ella estigui, almenys, una mica enamoriscada de l’altre jove. Però les convencions eren el que eren. Que sigui ella qui treu la pols de les pistoles amb què Werher es suïcidarà és un cop d’efecte narratiu que anuncia el Goethe madur, que va venir de seguida, a la cort de Weimar. De fet, el tractament de l’amor a Les afinitats electives (La Casa dels Clàssics, 2023) no té res a veure amb el que l’autor va exhibir en el nostre llibre d’avui, i Goethe va acabar confessant al seu secretari Eckermann (vegeu el gran llibre Converses amb Goethe, Columna, 1994 i s.; ja no es troba), al final de la seva vida: “Tot el que és clàssic és sa, i tot el que és romàntic és malaltís”. No s’equivocava, vista l’evolució de la literatura romàntica. Tant se val: el gran polímata alemany, sota l’efecte de l’estètica Sturm und Drang, precedent del romanticisme madur, només va assemblar-se uns quants anys al més vell i lúgubre Edward Young (Night Thoughts, 1745) i al més jove i ultraploraner Lamartine.

Però hi ha un aspecte d’aquesta obra que resulta més rellevant i perdurable: el deixant que s’hi observa de certes literatures anteriors, fonament de les expansions llagrimoses de Werther. Per començar, Homer —el llegat clàssic—, que, estranyament, és present a l’inici del llibre, però després desapareix en favor de la literatura d’Ossian, que no solament és medievaloromàntica —com quasi tot Wagner—, sinó també una impostura gaèlica forjada per l’escocès James Macpherson, que s’hi va fer ric.

Seguidament, importa adonar-se, per entendre el seu llibre, que Goethe es fa ressò d’un altre autor molt significatiu, Samuel Richardson (tan admirat, ai!, per Diderot), i de les seves novel·les epistolars, Pamela (1741) i Clarissa Harlowe (1748), molt imitades a les lletres alemanyes en novel·les que avui, a diferència de Werther, no llegeix ningú. (Les classes urbanes, amb els anys, van descobrir allò que Cambó va dir a Carles Riba quan aquest li va demanar suport econòmic per escriure una tragèdia: “Amic, als nostres dies no hi ha més tragèdia que un client que no paga”.)

Goethe també esmenta, o s’hi refereix, El vicari de Wakefield, d’Oliver Goldsmith —en què les virtuts cristianes i la família van de bracet, com a Werther—, i la poesia de Klopstock, un altre que va quedar-se a mig camí, a l’espera que sorgís aquell Hölderlin que José María Valverde preuava per damunt de Goethe, el gran pantarca. Com que Goethe llegia perfectament el francès, com tota la classe culta d’Alemanya fins fa cosa de cent anys, també devia haver llegit, encara que no les cita, les comédies larmoyantes (comèdies lacrimògenes) de la segona meitat del segle.

Ara dit en suma: si ja no sou un jovenet sentimental i, en especial, si tampoc teniu tirada al suïcidi per amor, llavors admirareu en aquesta primera novel·la de Goethe tot el que només s’insinua, però en constitueix la base: una tradició literària que, portada a l’exageració i la desmesura, va generar un fatal episodi de les lletres europees.