L’esclat dels nomenclàtors: Dels llocs bells a la Bell-lloc

El pont, la pasta, els arbres… tot està mal dit: els organismes oficials, les empreses del sistema (econòmic), vull dir els organismes suposadament seriosos i les empreses suposadament serioses, ho diuen tot de maneres absurdes i pedants. Això només passa, que jo sàpiga, als països de llengües llatines. En anglès la pasta dentífrica, el dentifrici, no es diu així: es diu pasta de dents (tooth paste), tant als consultoris dels dentistes com als embalatges dels dentífrics de pasta de dents. Aquí, entre nosaltres, necessitem dir les coses amb termes suposadament científics o pretesament cultistes, perquè quedi ben aclarit que els consumidors, la gent, nos­altres, som uns ignorants que no sabem que la pasta de dents no és pasta de dents sinó crema dentifrícia. Però la forma culta, la forma elevada, la forma noble d’anomenar aquesta substància, no és altra que “pasta de dents”… com ho diu la gent, que són, i som, els inventors de la llengua. El terme aquest de “pasta de dents” no surt als diccionaris catalans de l’Institut ni de l’Enciclopèdia, però sí al que avui és el millor diccio­nari del català estàndard: el Diccionari normatiu valencià (de l’Acanèmia Valenciana de la Llengua), a l’entrada pasta, número 20, hi diu que “pasta de dents” vol dir “crema dentífrica”. Els diccionaris “barcelonins” no en diuen res, ni l’anomenen. Què hi farem.

Quan l’Ajuntament de Barcelona fa posar uns retolets de prohibit aparcar tal dia de tal hora a tal hora perquè hi haurà “actuacions en l’arbrat”… també em fa grinyolar les dents lingüístiques, perquè entenc (encara que ningú, en la vida normal, digui “arbrat”) que volen dir “en els arbres”. Per què ho diuen de forma artificiosa? Per què no diuen “actuacions en l’arbratge”, posats a fer? L’arbratge és, al diccionari, la forma preferent, millor que no l’arbrat. Però totes dues són formes absurdes, puix que tenim la forma noble, poètica, literària, i alhora vulgar, proletària i corrent: els arbres (que en català oriental es pronuncia amb la primera erra muda, rimant amb cabres).

La mateixa mania fa que allò que sempre s’ha dit “pont”, perquè és un pont, per la nomenclatura oficial sigui un “viaducte”, que no és que sigui incorrecte, és que no cal: el pont de Vallcarca sempre ha sigut el pont de Vallcarca, i dient-ne viaducte no s’hi guanya res, només una mica d’artificialitat. Si volem filar prim, hauríem de reservar viaducte per als passos elevats sobre vint, trenta, quaranta o més pilars, com la carretera que passa per damunt del poble de Caldetes, o com el viaducte del tren que “sobrevola” Girona.

El pont de Vallcarca sempre ha sigut el pont de Vallcarca, i dient-ne viaducte no s’hi guanya res

Després hi ha el tema dels noms dels carrers: proposo que s’elimini el terme carrer dels carrers que són rieres i torrents. Hi ha carrers de moltes menes, i així com hi ha vies, avingudes, rondes i passatges, també podríem dir “riera de Sant Miquel” i “torrent de l’Olla”, sense haver-hi d’afegir “carrer de la riera de”… Al final semblarem la broma que fa Bob Dylan quan parla de l’avinguda del carrer de la Morgue (“down on rue Morgue avenue”).

La baixada de la Glòria (també cap a Vallcarca) sí que està bé: no és un carrer, és una baixada, que abans que s’hi construïssin les escales mecàniques nosaltres quan baixàvem en dèiem “baixada de la Glòria” i quan l’havíem de pujar “pujada del Purgatori”.

El cas de la gran via de Carles III és una denominació franquista inventada per afeblir la Gran Via barcelonina de veritat, que és una i només hauria de ser una. La de Carles III hauria de ser, havia d’haver sigut, havia sigut, una “ronda”, igual que la del general Mitre, que també aneu a saber què hi fa aquest argentí en un carrer tan important, és ben bé allò que diu el poe­ta Estellés: “que li han posat el nom de no sé qui”.

El del carrer Concili de Trento també és nom franquista, posat el 1942 amb tota la mala intenció de fer la punyeta fonètica al que aleshores en deien Consejo de Ciento, perquè n’és la prolongació.

Una altra cosa són els noms populars, els noms reals, de les coses: la que en diuen CaixaForum (que així, sense accent, sona com ferum!) s’hauria de conèixer amb el seu nom autèntic de Casa Ramona (la famosa caixa ja té prou presència com per anar-se fent encara més publicitat). I Casa Ramona és més bonic.

Igualment, els jardins que hi ha tocant a l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat es diuen jardins del doctor Pla i Armengol: no tinc res contra aquest senyor, però els terrenys corresponen a una finca que es diu, i es deia, Casa Fitona. Posem en algun lloc una placa per recordar la bona feina d’aquell doctor, i deixem que els jardins tinguin un nom fàcil, bonic, divertit, i de bon recordar.

De la mateixa manera, i per respecte a la poesia, dels jardinets de ­Joan Vinyoli jo en diria Domini Màgic, i simplement hi afegiria una placa amb el text del poema d’aquest nom (que és un dels poemes més recordats i estimats de Vinyoli) i amb les dates i les dades del seu magnífic autor.

Un altre cas, més poc corrent, però que existeix, és el dels personatges que no tenen un carrer sinó dos: a dalt de tot de Sarrià hi ha el carrer Granados, i al bell mig de l’Eixample el carrer Enric Granados, i, suposant que la pàgina d’internet de l’Ajuntament de Barcelona digui la veritat, tots dos són el mateix músic. Un cas més dubtós és el del carrer Maspons (a Gràcia) i el carrer Maspons i Labrós (al Guinardó), que em penso que són dos germans (Francesc i Marià) del temps de la Renaixença, folkloristes jocfloralistes i també germans de Maria Maspons i Labrós, autora de la que em penso que va ser la primera noveŀla catalana escrita per una dona: Vigatans i botiflers (1878), una intriga d’aventures molt emocionants, amb uns herois independentistes del temps de la guerra que va acabar el 1714. Aquesta Maria Maspons firmava amb el pseudònim de Maria de Bell-lloc, i també va recollir i publicar llegendes i rondalles de la zona del Vallès de cap allà Sant Miquel del Fai. No té cap carrer que la recordi, a Barcelona, però sí que en té un a Sabadell, el carrer de Maria de Bell-lloc.