La sèrie sobre la bona feina de ‘The Guardian’... que no va agradar a ‘The Guardian’

Malament rai si fas una sèrie com The Hack (Filmin) sobre un enorme èxit periodístic del diari britànic The Guardian i al mateix The Guardian no li agrada. La seva crítica de televisió li va donar dues estrelles sobre cinc. El problema, va escriure Lucy Mangan el setembre passat, és que explicar en termes televisius una història tan llarga com la investigació que va fer el periodista Nick Davis “és molt avorrit”. I això que l’assumpte té volada. El diari va denunciar, amb escassa reacció policial, les intromissions en la vida privada que feia News of The World, una capçalera dominical de Rupert Murdoch. Les punxades telefòniques que practicava el News van afectar centenars de famosos, les famílies de soldats morts a l’Afganistan, la d’una adolescent assassinada... Les denúncies van afectar la difusió milionària del diari i van provocar la retirada de publicitat. Total, el 10 de juliol de 2011 se’n va publicar el darrer exemplar. A l’editorial de comiat, el diari admetia males pràctiques (“durant uns pocs anys, alguns treballadors nostres o en el nostre nom han caigut vergonyosament per sota d’aquests estàndards”), però reivindicava la seva història de 168 anys. El 8 de juliol de 2011, l’antic editor Andy Coulson va ser arrestat amb acusacions de corrupció i intervenció telefònica. I també van detenir l’anterior responsable de notícies sobre la reialesa, que ja havia estat empresonat per intervenció telefònica el 2007. Altres reporters van passar pels jutjats i l’editora va haver de respondre a diverses demandes.

A la sèrie hi ha implicats autors de prestigi com Jack Thorne, creador d’Adolescència. Hi ha l’equip de Mr. Bates contra Correos, l’excel·lent sèrie de 2023, i el seu boníssim actor protagonista, Toby Jones, a The Hack interpreta el paper del director gerent Alan Rusbridger. Mangan fa retrets intranscendents, molt menors, com ara que el personatge del periodista trenqui la quarta paret per dirigir-se a l’espectador, a la manera de Fleabag, o que Jones és massa baixet per interpretar Rusbridger, més camallarg. Però l’encerta plenament quan parla d’un guió fluix i repetitiu amb frases mal trobades i metàfores dolentes, com la de l’escarabat piloter que ha de menjar molts fems abans de poder volar. Una dificultat per a la sèrie és que la investigació, com ho són moltes en periodisme, demana hores i hores de remenar documentació i de visites improductives. Aquí radica l’èxit de films com Spotlight (2015), que va saber donar tensió dramàtica al relat sobre el treball de reporters formiguetes que van destapar els escàndols de pederàstia de l’església catòlica de Boston i que la diòcesi va intentar amagar.

En fi, no he vist la sèrie sencera perquè Filmin l’ha estrenada a pessics, però del que li conec, resulta una peça malaguanyada que simplifica —tot i el batibull de cognoms i personatges— un episodi particularment notable de la història del combat contra el periodisme marrà.

Una altra sèrie de periodistes és l’australiana The Newsreader. Ara arriba la tercera temporada a Netflix. Les dues primeres anyades em van semblar una narració creïble sobre el món dels informatius televisius. Situada a la dècada dels vuitanta del segle passat, l’argument combina la peripècia professional d’una parella de presentadors amb els seus trasbalsos personals. Un atractiu afegit és que sempre treballen sobre notícies reals (el vessament de l’Exxon Valdez, la revolta de Tiananmen, la caiguda del Mur…). En aquesta darrera temporada, però, les intimitats de l’agitada vida dels protagonistes —ben narrades, per altra banda— ocupa molt minutatge i empetiteix el valor de la sèrie com a crònica de les agrors i satisfaccions quotidianes de l’ofici. No solament ho converteix en un assumpte secundari, sinó que l’exposició de les crisis i agitacions personals dels protagonistes contamina tot el relat i condiciona un final que vol endreçar-ho tot per acontentar l’audiència. Espòlier: tots els bons guanyen.