Els referents compartits de ‘Romería’ i ‘Estrany riu’

Crec, o m’agrada creure, que una generació de cineastes, un corrent, pot estar connectada pels seus referents cinematogràfics. Aquest cinema que admirem ens ha arribat per molts costats curats: cineastes que visiten la ciutat, festivals que programen certs films, pel·lícules que aconsegueixen distribució internacional a sales, plataformes VOD i programacions de filmoteques, però també discs durs que es comparteixen, enllaços d’internet, projeccions familiars i cineclubs clandestins.

Amb la Carla Simón ens uneix especialment un projecte, Cinema en Curs, entre tants cineastes com la Meritxell Colell, la Celia Rico, el Jonás Trueba, el Mikel Gurrea, l’Alba Cros, el Pablo Paloma, l’Alba Bresolí, la Mònica Cambra, el Jaime Puertas, el Pep Garrido, el Tomàs Malavia, l’Isaki Lacuesta i tants d’altres que podria enumerar omplint els 4000 caràcters d’aquest article. Aquest paraigua, dirigit per la Núria Aidelman i la Laia Colell, ens influeix i nosaltres l’influenciem. Moltes vegades, els fragments que compartim amb els estudiants de primària o secundària són els que nosaltres mateixos revisitem per fer les nostres pel·lícules. Romería i Estrany riu són dues obres que es van elaborar en el mateix moment, que neixen també de la necessitat d’obrir portes cap a un cinema poètic, ambigu i expressiu. El que desconeixíem tant la Carla com jo, ja que no ho havíem parlat mai, és que compartíem un referent que ens ha marcat tant a nosaltres com a tants alumnes i cineastes de Cinema en Curs: dos joves enamorats navegant en barca, l’aigua salada contra les seves pells, un sol que cega, la somnolència, una cabina ben petita, la Monika que mira a càmera, la decepció quan s’acaba el viatge idíl·lic i l’entrada a l’etapa adulta de la vida. És Un estiu amb Monika, d’Ingmar Bergman.

Som una generació de cineastes que aposta per unes pràctiques cada cop més sanes i rodatges deserarquitzats

Recordo com la Meritxell em comentava que la Carla i jo estàvem fent dues pel·lícules germanes que dialoguen entre si i que, alhora, són molt diferents. Navegant amb Bergman sorgien molts altres cineastes que, ben segur, després de veure la filmografia de la Carla, ens inspiren a tots dos i a totes nosaltres: la precisió i un petó de Jean Eustache; la lleugeresa i les el·lipsis de Mia Hansen-Løve; la infància retratada i les pinzellades de Víctor Erice; la potència i llibertat de Maurice Pialat; el tractament del temps i els moviments de Hou Hsiao hsien; els cossos i moments musicals de Claire Denis; els personatges d’Arnaud Desplechin, o l’humanisme d’Ermanno Olmi.

Amb aquest article que se m’ha proposat, em permeto reflexionar sobre la generació de cineastes que som. L’increment de dones en el teixit cinematogràfic dels últims anys ha canviat un dels molts paradigmes: la necessitat que les i els cineastes parlem i compartim processos de creació, entre nosaltres i amb el públic, per comprendre quin cinema fem i, sobretot, com el fem. Apostem per unes pràctiques cada cop més sanes, per rodatges que es viuen amb nervis però també amb joia, i on s’intenta desjerarquitzar l’equip al màxim possible, sense perdre la mirada de qui dirigeix el projecte. Una mirada contagiada, compartida, que s’influencia pel contacte estret entre els cineastes d’una generació a la qual tot just hi entro amb Estrany riu, però de la qual, des de fa uns quants anys, puc dir amb satisfacció que en formo part.

* Moltes d’aquestes referències, així com els processos de creació dels nostres films i materials —guions, assajos— es poden veure a la web Inside Cinema, creada per A Bao A Qu, que és una valuosa petja de la constel·lació que avui en dia som molts de nosaltres.

Jaume Claret Muxart és cineasta i director d’Estrany riu, nominada a vuit premis Gaudí