Casa Gomis: quan la burgesia creia en una altra manera de viure

El soroll de les cigales és tan embolcallant i tàntric que prens consciència de ser en un lloc ple de vida d’escala no humana. A la rave dels insectes s’hi afegeixen la humitat, la calor i uns horitzons de canyes, dunes i herba alta que desorienten i indueixen un cert estat de trànsit. És en aquest espai liminar que la Casa Gomis es materialitza entre els pins, a poc a poc i sense gens de pompa. Geomètrica i arran de terra, les voltes catalanes dels sostres que floten sobre parets de vidre fan la sensació d’un ordre que puntua el paisatge sense dominar-lo, i les retícules metàl·liques i les persianes de fusta compensen la llum del blanc amb una mesura justa de marró. El retruny dels avions passant-te per sobre a escassos metres, cap a l’aeroport del Prat, es va repetint cada pocs minuts i fa riure per no plorar.

La Casa Gomis vivia oblidada fins que tothom es va posar a parlar de la Ricarda, que és l’altre nom pel qual es coneix l’edifici i, sobretot, la denominació que rep aquest espai natural protegit del delta del Llobregat que haurà de cedir terreny per a l’ampliació de l’aeroport, que finalment ha aprovat el Parlament de Catalunya. Era previsible que els partidaris d’allargar la pista sacrificant part d’aquests terrenys relativitzessin el valor de la Ricarda: els ànecs que l’habiten s’han convertit en un mem per ridiculitzar l’ecologisme capaç d’avantposar la diversitat ornitològica al creixement econòmic. Però la veritat és que els contraris a la cosa han decidit centrar els seus arguments en els impactes negatius de l’ampliació sobre la vida dels barcelonins, acceptant tàcitament que amb arguments estrictament ecològics no n’hi ha prou. El debat sobre la Ricarda ha deixat clar que la qüestió de quins espais protegim i quins no depèn molt més de l’estètica que de l’ètica.

Doncs bé, en aquests paratges en disputa, en plena postguerra franquista, el matrimoni barceloní Ricard Gomis i Inès Bertrand van encarregar la construcció d’una casa d’estiueig a Antoni Bonet i Castellana, arquitecte racionalista format amb Josep Lluís Sert durant els anys del GATCPAC i pel mateix Le Corbussier a París. És un exemple immillorable quan necessitis explicar que l’arquitectònic és polític: en tant que mecenes cultes i compromesos, els Gomis van triar Bonet per contribuir a la continuïtat de l’esperit modern i a la tradició catalana que el franquisme volia anorrear. Com que Bonet s’havia exiliat a l’Argentina, el procés va ser lent i per fases, allargassant-se entre 1949 i 1963 a causa de la comunicació a distància, les dificultats logístiques i el perfeccionisme de tots els implicats. Va valdre la pena: per al col·lectiu, la Casa Gomis ha acabat quedant com una obra mestra indiscutible del racionalisme català; per a la família, l’espai es va convertir en una llar feliç on viure i un lloc de trobada, intercanvi i experimentació cultural fora del control de la dictadura. Joan Miró, Magda Bolumar, John Cage, Carles Santos, Antoni Tàpies… Els sofàs entapissats amb colors neutres, sense braços, baixíssims, segur que compensaven l’ego dels artistes amb una dosi d’horitzontalitat.

Però el que no es va poder carregar la repressió s’ho va carregar el desenvolupisme, que ben mirat potser és una altra forma de dictadura. Així, la condició de refugi de la Casa Gomis es va esmicolar amb l’ampliació de l’aeroport del Prat per adaptar-se a les exigències del turisme, i posar Barcelona al mapa va requerir canviar els mapes de Barcelona. Es va construir la nova tercera pista, paral·lela a la platja, a uns pocs centenars de metres de la casa, i se’n va anar en orris l’equilibri acústic d’un espai que havia estat pensat per a la contemplació i el contacte amb la natura. Podem parlar de patrimoni sonor i de catàstrofes ecomusicals? Gomis va ser soci fundador de Discòfils Associació Pro Música (1935) i tenia un equip de so d’última generació a la casa, amb una zona dedicada especialment a l’escolta. Es veu que Montserrat Caballé, després de tenir la seva filla, va perdre la confiança en la veu, fins que un dia Gomis la va convidar a la Ricarda, la va enregistrar cantant, va fer que escoltés les gravacions, i la Caballé es va sentir tan bé que va recuperar la confiança en ella mateixa. Insectes, sopranos i turbines.

Però el que ja no pot ser viscut pot ser museïtzat. Gomis i Bertrand van morir entre 1992 i 1993, la casa va passar a la generació següent, i els sis fills van decidir conservar-la exactament com l’original i mantenir un programa de visites i divulgació, fins que enguany el Ministeri de Cultura ha comprat el conjunt i n’ha cedit la gestió al MNAC. La compra no aturarà l’ampliació de l’aeroport ni l’ampliació comprometrà físicament la casa, que, més sorollosa que mai, es convertirà en una eina perquè el museu expliqui històries. Perquè el fet que joies com la Casa Gomis no hagin tingut mai una fama comparable a les del cànon modernista no és neutre. Mentre que la ideologia del modernisme català era una història de grans monuments, un culte a la bellesa, l’excés i la individualitat, el racionalisme va intentar separar-se d’aquesta filosofia amb un discurs democràtic, econòmic i funcional pensat per a les necessitats diàries de les classes treballadores. Gaudí temia el progrés com una amenaça per a l’harmonia social i les jerarquies naturals, mentre que els racionalistes creien que les revolucions socials i científiques serien capaces de fer un home nou i superar la maledicció de la desigualtat i l’escassedat. Els Güell expliquen una relació de la burgesia amb la societat molt diferent de la dels Gomis. Els projectes utòpics del passat són una prova tossuda que algú, en algun altre moment, va intentar canviar les coses.

Comparada amb l’austeritat soviètica de la Casa Bloc o la seu de l’Editorial Gustavo Gili, projectes pensats per a les masses i el treball, la condició de residència d’estiu burgesa de la Casa Gomis representa la possibilitat d’un racionalisme lluminós i hedonista, la síntesi de contraris aparentment tan oposats com el gaudi i la consciència social, la resposta de les acusacions de fredor i inhumanitat amb què els crítics sempre han bombardejat aquesta arquitectura amb l’evidència incontestable d’una bellesa socialista. Creuo la porta que separa el menjador del jardí, els animals continuen cantant i la transició és tan orgànica que gairebé no hi ha diferència entre el dins i el fora, entre el que és humà i el que no. Passa un avió; en el passat vam somiar en futurs més horitzontals que el present que ens està quedant.