‘Jamila’, de Txinguiz Aitmàtov: un equilibri entre la lleialtat soviètica i el poble kirguís

La padrina m’explicava que els homes del poble cantaven quan esventaven el blat a l’era. Si ho hagués llegit en una novel·la m’ho prendria com una romantització excessiva; si ho hagués llegit en una novel·la soviètica ho atribuiria a la glorificació del treball del poble. Però m’ho va dir la padrina, que no es prodigava en visions idíl·liques del camp. Quan, de tornada de descarregar el blat, en Daniar es posa a cantar enmig de l’estepa, les vides del Seït i la Jamila es transformen. “Tenia la impressió d’haver copsat el trosset més brillant de la vida”, pensa en Seït.

L’amor i l’amor per l’art encenen el cor dels dos protagonistes. La Jamila s’enamora i deixa enrere la frustració d’un marit al front per a qui ella no és més que l’última frase en una carta a tota la família. En Seït també s’enamora, i descobreix que vol pintar (“la necessitat d’agafar un pinzell”). Amb ulls d’artista, el Seït ens descriu els paisatges de l’Àsia central com qui els devora, amb ànsia de pintar-los: “Havia de veure la terra com la veia en Daniar; amb els meus colors, narraria la cançó d’en Daniar”. Aquests nous sentiments els fan de brúixola davant la desorientació que la col·lectivització soviètica i la guerra han dut a les seves vides.

Txinguiz Aitmàtov va publicar Jamila l’any 1958, quan els traumes de la Segona Guerra Mundial eren encara ben vius. A la novel·la, la mobilització militar soviètica sacseja la vida del poble kirguís: “L’estepa va posar a tothom en peu de guerra i, amb un estrèpit solemne, sever, es van anar formant per valls i muntanyes els nostres primers regiments de cavalleria”. Rere l’estendard roig, les dones i les mares ploraven: “Que l’estepa us protegeixi, que us protegeixi l’esperit del nostre heroi Manàs!”. De jove, Aitmàtov havia escoltat Saiakbai Karalaev, un dels últims manaschis kirguís capaç de recitar de memòria el poema èpic de 500.000 versos que narra les gestes de Manàs i que conté la memòria oral del poble kirguís.

Però Aitmàtov no va créixer en el món kirguís. Els seus pares eren producte del primer moment soviètic, literats russòfils preocupats per l’alfabetització i la modernització de la cultura i societat kirguís. Va créixer bilingüe, educat entre Moscou i la principal ciutat kirguís, Bishkek. Els estius, però, els passava a les muntanyes del seu Sheker natal, amb la padrina, que el portava a casoris, funerals i festes que el van marcar profundament. De les moltes cançons d’en Daniar que canvien la vida a la Jamila i el Seït, Aitmàtov només ens en dona un petit fragment: “Muntanyes meves, muntanyes blau-i-blanques / Terra dels meus avis, dels meus pares!”. Anys després, Aitmàtov reconeixeria estimar tant les muntanyes blau-i-blanques del Kirguizstan per aquells estius amb la padrina.

L’any 1938, 138 persones de 19 nacionalitats van ser afusellades pels serveis secrets soviètics als afores de Bishkek, entre elles el pare d’Aitmàtov. La identitat de les víctimes i les raons d’aquesta matança són encara avui motiu de disputa nacional al Kirguizstan, però no hi ha dubte que entre els morts hi havia els intel·lectuals comunistes, com el pare d’Aitmàtov, que s’havien proposat constituir una identitat kirguís dins la Unió Soviètica. L’assassinat s’emmarcava en les campanyes de Stalin de la dècada dels trenta destinades a eliminar líders nacionals influents. Aitmàtov ho qualificaria anys més tard com un “genocidi intel·lectual” de la incipient nació kirguís.

L’assassinat del pare i la tensió entre la identitat kirguís i els principis soviètics va tenir un efecte profund en la vida i la carrera literària d’Aitmàtov. Si entre les seves primeres narracions i traduccions hi predominaria la llengua kirguís, ben aviat les acusacions de “nacionalisme burgès” i les limitacions que imposava en la seva carrera literària escriure en una llengua minoritària van fer que donés preferència al rus, mantenint topònims, expressions i lèxic kirguís. Jamila va ser, així, el seu primer gran èxit nacional i internacional. A partir d’aquell moment, les autoritats van utilitzar Aitmàtov com una prova de l’èxit de les polítiques culturals soviètiques cap a les poblacions no russes. En paral·lel al seu ascens literari, Aitmàtov va ocupar posicions rellevants en el món literari soviètic i va treballar en l’estandardització del kirguís i d’altres llengües i en l’edició de Manàs.

Jamila és un exemple excel·lent de com Aitmàtov va buscar equilibrar la lleialtat soviètica amb la qüestió nacional, tot saturant la quotidianitat de transcendència i vinculant la identitat local a temes universals. L’amor, l’amor per l’art i l’amor per la terra s’entrelliguen indestriablement en Seït, el pintor enamorat, que no té clar, de fet, quin dels tres sentiments és el que predomina en el seu cor. Gràcies a la traducció de Marta Nin, que conserva el gust kirguís sense forçar l’exotisme, ara podem gaudir d’Aitmàtov per primera vegada en català, i fer-lo servir per pensar què ens volen dir les padrines quan ens expliquen que els homes cantaven al camp mentre treballaven i com aquestes cançons, aquí i al Kirguizstan, potser canviaven vides. Breu, intensa i esperançadora, aquesta novel·la és un regal.

Jamila  

Txinguiz Aitmàtov 
Traducció de Marta Nin
Editorial Karwán
108 pàgines. 17 euros