Jordi González, periodista: “No vinc a salvar cap televisió, sinó a mantenir una audiència fidel”

Mentre posa per a la foto, dues dones s’acosten passejant i xiuxiuegen: l’han reconegut. I això que fa temps que està fora del focus. Però torna. Per a sorpresa de molts. Torna després d’un bacteri que el va atacar i el va mantenir tres setmanes en coma. Proper, tranquil i serè. “Em fa molta il·lusió tornar a TV3”, remarca Jordi González (Barcelona, 62 anys). Substitueix Ricard Ustrell al capdavant de Col·lapse, el programa nocturn dels dissabtes a la nit. La tele el diverteix i l’inquieta. Somia amb les dades d’audiència.

Pregunta. Estava a punt de jubilar-se i el fitxa Ustrell per dirigir i presentar un programa. En té ganes?

Resposta. Després de 40 anys fent televisió, i tenint en compte que tinc més passat que futur i que tinc diners, vaig pensar: “Deixaré de treballar i faré bogeries el que em queda de vida”. Però va arribar aquesta proposta i em va captivar completament el projecte.

P. I el fitxa algú tan jove com Ustrell.

R. Jo en faré 63, i fixa’t que aquest valor no l’havia tingut en compte. Més aviat em va lloar que Ricard Ustrell, que és un paio tan brillant, pensés que el podia rellevar al programa. I a sobre dirigir-lo, sense condicionar-ne ni els continguts ni l’esquema. Aquesta confiança d’Ustrell... M’hi vaig engrescar, i és un repte.

P. Llibertat total? De debò?

R. Sí, jo ja em tallo tot sol amb el que no he de fer.

P. Torna a TV3 en ple canvi i amb crítiques.

R. Tot el que és nou, per la seva condició, té partidaris i detractors. El que 3Cat està fent amb les marques ho està fent bé. Aposten molt per cares noves, i em sorprèn que hagin decidit recuperar un tio que se’n va anar de TV3 fa 27 anys.

P. Com s’explica?

R. El Ricard va pensar en dues coses: la meva experiència i el meu entusiasme. Ens coneixem. Sap què sento i què pressento del mitjà. Aquest plus d’entusiasme crec que li va semblar suficient perquè algú que li dobla l’edat es faci càrrec del programa.

P. Sent la pressió de l’audiència. Com ho porta?

R. Quan vaig començar a la tele no existia el mesurament d’audiències. Va arribar a mitjans dels noranta, i era una referència que ens avaluava mensualment. Després ja va ser diària, per posteriorment passar a valorar el que aportes a la quota del canal. Amb el nou mil·lenni, va arribar ser, o no, un problema per al canal. I arribem al minut a minut, que és quan ens observen amb microscopi, i això és el que marca al nostre país el present i el destí dels programes. Al Brasil hi ha un sistema de mesura d’audiències que és en línia, i en tot moment coneixes la dada. Aquest és el pitjor enemic que hi haurà.

P. Unit al fet que la paciència s’esgota de pressa i que el programa que no funciona es retira.

R. Sobretot a les televisions privades, que són un negoci. Berlusconi, que va inventar Telecinco, deia: “Farem uns programes per vendre publicitat”.

P. Què farà per aconseguir que l’espectador es quedi?

R. Cal tenir en compte que TV3 no té aquest model. És líder a Catalunya i el programa que assumeixo és líder a la seva franja; són avantatges. El repte més gran és mantenir-ho. No vinc a salvar cap vida ni cap televisió, sinó a mantenir una audiència fidel a un canal i un programa. Hi ha una dita: si no està fet malbé, no ho arreglis.

P. Buenafuente va tornar a TVE amb una reflexió: “El món es torna irrespirable, i no hi ha acudit”. Hi està d’acord?

R. Cent per cent d’acord. Crec que qualsevol que treballi en comunicació ha de demostrar que podem ser millors, i participar en una societat millor de la que tenim actualment, evitant aquestes coses que ens embruten tant, com la violència entre mitjans, entre companys.

P. Què ha après a la televisió?

R. He après que l’espectador és infidel per naturalesa perquè hi ha el comandament a distància, i que des de la pandèmia molts ens hem abonat a plataformes i ja no les hem abandonat. Amb això, la competència ha crescut. He après també que la tele no morirà perquè hi ha una cosa que les plataformes no poden substituir: la companyia que fem a la gent. La televisió té aquest punt de calidesa que no tindran mai les plataformes.

P. L’entrevista és el seu gènere preferit?

R. No. El que m’agrada és el debat. A l’entrevista em sento segur perquè escolto.

P. Parlant de debat, els tertulians actuals estan a l’altura?

R. La de tertulià és una professió respectable, pensa el que diu, ho analitza, ho exposa. Gairebé sempre ho diu als primers cinc minuts... Una altra cosa és el polemista. Per mi hi ha el debat d’idees i després hi ha el debat d’emocions.

P. Com veu els mitjans de comunicació per als que comencen?

R. Els veig més bé que mai, quant a oportunitats. No hi ha hagut mai tants canals de difusió com ara. Paguen una merda, sí, però ja treballes als mitjans.

P. Però paguen una merda...

R. També paguen una merda en aquest bar. Molta gent de la meva promoció no va aconseguir treballar mai en un mitjà perquè n’hi havia tres. Hi havia poques oportunitats. Ara n’hi ha moltes.

P. El preocupa la qualitat de la tele?

R. No. La tele no és substitut ni de l’escola ni de la família. La gent que s’escandalitza perquè la tele no educa em sembla maleducada. Mira al lloc equivocat. La tele no té la culpa de res. No són pitjors els que veuen la tele a la nit i llegeixen EL PAÍS al matí, perquè moltes vegades són la mateixa persona.

P. Ha arribat amb la idea d’estar molt de temps en antena?

R. Si el programa funciona i no dona problemes, se’l quedaran.

P. Vostè dona problemes?

R. Jo mai he donat problemes.

P. Va estar malalt, va explicar que havia canviat de prioritats i assenyalat coses que no tornaria a fer. Quines?

R. Prioritzar la feina, cosa que he fet tota la vida. No fer res que no em vingui de gust, tant me fa no quedar bé. Deia el meu pare: tens una edat en què hauries de començar a esborrar cintes, no a gravar-ne.

P. Ho va passar molt malament a Colòmbia.

R. Vaig estar tres setmanes en coma induït i les possibilitats de sobreviure eren del 3%. Tenia por de quedar-me sense veu. A Colòmbia, a principis d’any, hi va haver una epidèmia d’un bacteri que no es coneixia i que va infectar molta gent. A mi em va atacar l’aparell respiratori, em va provocar una broncopneumònia bilateral, el que va matar el Papa. A l’UCI de Medellín, on vaig estar ingressat, hi havia vuit persones i vaig ser l’únic que vaig sobreviure, tots eren més joves que jo. Quan em van estabilitzar, feia nou setmanes que era a l’UCI i vaig haver d’aprendre a caminar, a dinar... La veu no la recuperaré del tot fins un any després, que serà a l’abril.

P. I després de Col·lapse, quin pla? Quin país?

R. Barcelona, Medellín em va bé. O Rio.