Que si es publiquen massa llibres

Poques setmanes abans de la cita anual del sector del llibre en català, és a dir La Setmana (descomptem doncs el circ de Sant Jordi), hem sentit com una lletania la frase tòpica del gremi, que consisteix a qüestionar si l’oferta que editors i llibreters posen a disposició del públic és excessiva d’acord amb l’embalum que fem com a cultura. Així, hem sentit editors independents lamentar-se de les dificultats per surar en un mar infestat de novetats i anunciant un aprimament de la pròpia producció, però també algun editor poderós prometent més llibres encara. Si ets un tauró estàs encantat que el mar sigui ple de peixos.

No sé de sectors que practiquin una flagel·lació semblant sobre la pròpia activitat. No ho fa el món de l’edició en castellà, curull de morralla i d’editorials que ves a saber d’on surten, ni tampoc per exemple el sector discogràfic, ara que s’ha llançat a la reconquesta del vinil. Tampoc enlloc es practica aquesta mena de prurit moral que tenim aquí, allò de “sí, d’acord, es venen molts llibres, però quants es llegeixen realment?”, com si no meresquéssim el tros de mercat que ocupem. O com si el que comprem s’hagués de correspondre d’alguna manera amb el que fem servir. Tots tenim alguna camisa a l’armari que no ens posem mai, i el frondós negoci del fitness viu dels motivats que tot d’una paguen sis mesos de quota i després no posen els peus al gimnàs.

Passejant una mica per La Setmana ja es veu que de llibres no en sobren pas, més aviat en falten. Bé, podríem estar d’acord que el gènere de la narrativa, tant pròpia com traduïda, frega ostensiblement la saturació, perquè ni els millors lectors podrien abastar tot el que es publica. Però crida l’atenció la falta d’àmbits editorials sencers en què el català destaca per no ser-hi. Un cas seria, per exemple, l’assaig de divulgació històrica, aquells totxos amb la biografia de Napoleó, el Renaixement florentí o la batalla de Stalingrad, on la llengua catalana és senzillament inexistent. O el gènere de les guies turístiques, limitades a l’excursio­nisme domèstic però impermeables a la resta del planisferi: vagis on vagis et trobes catalans pel món que per força duran la guia sempre en castellà.

Més recentment això de la buidor en segons quins racons s’ha pal·liat una mica, cosa que demostra que la massa lectora és variada i que ficar els peus en gèneres verges pot tenir cert sentit. Els últims anys hem vist com editorials agosarades (i al darrere, altres que menys) han explorat terrenys inèdits d’allò més divers, com ara la fantasia i la ciència-ficció, l’assaig filosòfic i polític o el còmic i el manga, i han revelat que hi havia cert grau de demanda al qual calia acomodar l’oferta. O al revés, potser ha estat l’oferta que ha generat la demanda. Si acceptéssim que efectivament en català es publica massa, caldria convenir també que el català és prou potent per obrir-se camí en un mercat dominat per un colós mundial, i que encara hi ha àmbits amb camp per córrer.

Però no tot són flors i violes, i convé no cedir a l’optimisme. El futur del llibre en català no depèn tant de la fortalesa del gremi editor, ni tampoc si hi ha vetes excessivament (o suficientment) explotades, ni si hi ha prou nínxols per a tanta gent, com de la neulida situació general en què es troba la llengua catalana. Així, caldria subratllar una coincidència potser curio­sa, però no pas casual: si en els darrers anys hem vist com la quota de mercat editorial en català ha augmentat progressivament fins a rondar el 30%, també hem sabut per l’Enquesta d’Usos Lingüístics que el català ha davallat justament fins al 30% com a llengua d’identificació de la població, factor aquest, el de la identificació, força decisiu a l’hora de decantar la tria del lector davant el tau­lell de novetats. Ves que, per molt que fem llibres, l’extravagància no serà trobar usuaris de la llengua.

Potser som en el punt en què, més enllà de preguntar-se si l’oferta és excessiva, el que cal és enfortir la llengua per totes bandes, perquè el sostre que representa el castellà, més que de vidre, és de granit.