Vides paral·leles: Còmmode i Trump

Ja és pega que Plutarc, l’autor de les conegudes Vides paral·leles, morís cap a l’any 120, i l’emperador Còmmode, del llinatge dels Antonins, nasqués l’any 161, perquè si l’autor grec romanitzat hagués conegut les maldats d’aquest emperador, i, sobretot, si ara visqués, no hauria tingut gaire dificultats a establir un nou paral·lelisme entre dos homes de govern. Hauria afegit a la llarga llista de mandataris comparats aquesta parella: l’emperador Còmmode i l’autòcrata Donald Trump.

Còmmode, que va regnar entre els anys 180 i 192 —un període prou llarg si es compara amb el regnat d’altres emperadors, que de vegades només duraven uns quants dies—, va representar per a Edward Gibbon (Història de la decadència i caiguda de l’Imperi romà, múltiples edicions) el punt d’inflexió (turning point, segons expressió de Charlie Kirk) entre un imperi més o menys saludable —molt sanejat al temps dels quatre emperadors que el van precedir, en especial el seu pare, l’estoic Marc Aureli— i l’inici de la decadència que va acabar amb aquell monstre, l’Imperi romà, de difícil govern.

Tenim poca informació sobre Còmmode: bàsicament, els epítoms, o resums, que altres autors van fer dels llibres de la Història de Roma que no s’han trobat mai de Dió Cassi. A partir d’aquell epítom, i poques més fonts, Gibbon va presentar les gestes de Còmmode amb expressions molt poc afalagadores. Farem un resum de les seves paraules, de vegades verbatim. L’educació virtuosa que Còmmode havia rebut de Marc Aureli va durar tan poc com van durar els consellers que aquest havia deixat a les seves mans. Encara no havia fet grans trapelleries quan, una nit de l’any 183, quan Còmmode tornava al palau travessant una portalada fosca i estreta, un sicari se li va acostar amb una espasa desembeinada i li va dir: “De part del Senat”, lloc on ja proliferaven els seus crítics. L’assassí només li va fregar una orella.

A partir d’aquest fet, Còmmode, que fins aleshores havia mostrat certa prudència amb els seus enemics, va dir que mai més en tindria commiseració: va odiar a mort els seus adversaris, encara que els cristians del seu regne (encara no existia la religió evangelista) ja començaven a saber perdonar. Quan un senador se li enfrontava, el matava a ell i a tots els seus amics, per si de cas. Quan va sentir el regust de la venjança, ja no va deixar de perseguir els opositors al seu règim. Va oferir càrrecs de govern a amics i enemics, però sempre a canvi d’una bona quantitat de diners o de la perspectiva de negocis productius. En paraules de Gibbon: “Els prínceps recelosos promouen amb freqüència els individus més menyspreables amb la idea vana que aquells que depenen exclusivament del seu favor no tindran cap altre vincle que el que els uneix al seu benefactor”. La corrupció dels càrrecs públics no solament el va enriquir; també va convertir les lleis de l’imperi en una mercaderia que es podia comprar i vendre. Com que era amic del luxe, va promoure l’edificació de centres de divertiment, banys, pòrtics i resorts. Mentre deixava les regnes de l’imperi en mans dels seus favorits indignes, no pensava en altra cosa que dedicar-se a la mol·lície i la depravació: dones joves i nois a la bella edat poblaven el seu palau, a disposició discrecional, o no. En això només va ser superat per l’efímer Heliogàbal, de la dinastia dels Sever.

La seva educació en mans de Marc Aureli no va aconseguir infondre en la seva ment, tosca i brutal, ni un bri de saviesa; va ser el primer emperador romà desproveït absolutament del gust per les coses de l’art, les lletres, l’enteniment i la intel·ligència. Va mostrar sempre aversió cap a tot el que fos racional i “humanista” i, per contra, una gran atracció per les diversions del populatxo: combats sangonosos de gladiadors, sempre acompanyats de música “moderna”, reconfortant: espectacle, sobretot! Com que ell mateix combatia al circ, va adoptar el sobrenom d’Hèrcules. Aquestes proe­ses públiques van disgustar el Senat i el poble de Roma, i un bon dia, farts de tanta arbitrarietat, luxe i disbauxa, el van fer beure massa, el van enverinar i un jove corpulent el va escanyar.

Pel que fa a les fetes i malifetes de Donald Trump, teò­crata com Còmmode, el lector hi està prou a la vora, i al corrent. El paral·lel surt pràcticament sol, amb matisos. L’imperi de Trump durarà segurament tant com encara va durar l’Imperi de Roma, o més i tot.