Als peus del poeta

Una vegada, un metge visita un malalt a una casa de pagès i li recepta unes píndoles per prendre’s cada dues hores. Passa l’encàrrec a la dona, que li diu que no tenen rellotge. Tampoc de sol. És una història reculada. Com s’ho faran? El metge troba la manera: “Què us diré jo, cada vegada que cante el gall, li donau una píndola”. L’endemà hi torna i el malalt està pitjor. El metge no ho entén, se’n fa creus. “Doncs, que no heu fet lo que us he dit?” I la mestressa respon que sí, però amb tanta “mala sort, que a la tercera píndola lo gall s’ha mort”. La història té l’aire dels acudits que he sentit a l’esquilador d’ovelles, al comerciant de carn i al buscavides estimable que venia a casa els pares. Em recorda una lleugeresa i mitja rialla de l’humor popular que ha corregut de casa en casa, que és la forma arrelada amb què les coses es viralitzen i romanen més que un hype escadusser —on dieu que es guarden les polèmiques culturals de fa dos mesos i els escarafalls pels pactes municipals? Em sorprèn trobar aquesta història entre les Rondalles de Jacint Verdaguer, en una edició de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, del 1993, que compro al Mercat de Llibre Vell de Poesia. Originalment es va publicar poc després de la mort del poeta. No totes les rondalles tenen el toc naïf d’aquesta, però em fa pensar si no conté el pòsit d’un humor català, d’un cert humor de porró i festa major, tan virolat i divers, si voleu, com quan es parla de l’humor jueu.

El Mercat el fan a Folgueroles, dins la Festa Verdaguer, que s’allarga un mes. Hi reparteixen coca, cava i bon rotllo. També hi compro L’espai desert, de Pere Gimferrer, que comença un poema així: “Amb pas ferm, eixordant les masies i els boscos, / l’home del sac arriba pel camí”. Amb aquest pas ferm m’imagino Verdaguer, anant pel Pirineu, parant a les masies, parant l’orella i recollint històries i també sonoritats. Per això, en el pròleg, Jaume Massó-Torrent en destaca el vessant de fol­klorista i el seu estil: “quin encant i quina frescor i quina flaire terrosa sapigué donar-hi en Verdaguer!”. Una cosa diferent és que durant la dictadura franquista el convertissin en una folklòrica inofensiva.

El dia del mercat fan ballets i ofrena floral al monument del poeta. Arribem abans no comencin els ballets i marxem abans no acabin, per por de la pluja. Però no arribem a temps de comprar un pollastre en una tenda de l’avinguda Atlàntida, per massa cua. Amb una criatura, o arribes d’hora o arribes tard. No em sembla que hi hagi terme mitjà. Amb apreciar el prodigi literari Verdaguer tinc la impressió que ha passat una cosa semblant: o s’ha anat tard o s’ha funcionat amb un fus horari desaparellat. Una altra ironia de l’humor català? Gràcies als seus rescatadors, altres escriptors i artistes parents de