La casa i el carrer en comú

L’etapa que ara sembla acabar, la de l’alcaldessa Ada Colau i el seu equip, mereix assajar un breu apunt sobre la seva arquitectura. La reforma dels carrers de la ciutat, exemplificada pel carrer Consell de Cent, és l’expressió urbanística del projecte de Barcelona en Comú. És aquest el que més nítidament mostra un ideari de ciutat de carrers amb menys cotxes, amb més arbres i més grans, i més vegetació. Una opinió en la qual molts, mostrant més o menys entusiasme, penso que coincideixen, i que s’obrirà pas per sobre les crítiques fetes des d’una visió exclusivament automobilística. La reforma de Consell de Cent integra un “rosari” de cruïlles xamfranades que tenen una reminiscència amb les anomenades superilles i que ara com ara més aviat es podrien anomenar “supercruïlles”. Consell de Cent, malgrat la seva dimensió en relació amb altres artèries de la ciutat, és més important que la reforma de la Via Laietana, el Paral·lel o la Meridiana, atesa la seva radical configuració “verda” i, òbviament, per tractar-se d’un carrer de l’Eixample de Cerdà, amb tot el que això comporta.

Aquest ideari, però, ha de resoldre encara un problema, i és com superar una cosa present en absolutament tots els renders participants en els concursos per a la reforma de l’esmentat carrer i el de les supercruïlles, en els quals es mostrava una ciutat per a jubilats, passejants, ciclistes i molts nens amb globus. Una idea subliminar que llasta el projecte i que confio que el temps, i especialment l’ordinària vida quotidiana, corregeixi. Mai vaig veure representada la ciutat que treballa, la que mou la vida i la que dona feina. No ens estranyi doncs que als carrers reformats els lloguers pugin a causa de l’afluència dels consumidors de temps lliure, els anomenats turistes. Cal veure què passarà amb les reformes, però estic convençut que la capçada dels arbres creixerà i es ressituarà en aquests espais amb menys vehicles, tal com farà la nostra opinió.

Però, encara que sense la visibilitat i la presència als mitjans d’aquesta transformació de la ciutat, un altre element determinarà retrospectivament l’arquitectura de l’etapa dels comuns, i aquest és l’habitatge. És un element més complex, ja que no es deixa veure igual i no es percebut per tothom, tan sols pels que s’hi troben afectats. És clar que hi ha diversos col·lectius sensibles a aquest problema, però tot acceptant l’heterodoxa barreja de col·lectius, crec que s’hi dona un innegable component generacio­nal, el qual, a més, ha canviat. Vuit anys de mandat no són pocs, i aquells que a l’inici del primer mandat eren adolescents, ara són joves que cerquen un habitatge. Una generació que té un pes innegable a l’hora de donar forma a la política municipal, fins al punt que en algunes ocasions sembla que l’equip municipal sortint ha estat el seu braç executor. L’inici del mandat va arrencar amb diversos projectes d’habitatge, alguns ja en marxa, però pocs. D’aquell primer mandat, dels divuit projectes tan sols se’n van executar vuit; es tractava de projectes de genètica diferent, però es van agrupar en un llibre, Innovació en habitatge assequible. Barcelona 2015-2018, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, per tal de tractar de donar una visió unitària i la impressió que el conjunt es “governava” conceptualment. El segon mandat ha estat una continuació, però sobretot ha mostrat el pensament dels comuns sobre l’habitatge. Així, han sorgit habitatges fruit de la cessió d’ús, i ha crescut la presència del règim cooperatiu i la seva participació inherent en la presa de decisions, és a dir, com un instrument de disseny i planificació. L’habitatge col·lectiu s’ha instal·lat com la manifestació de la voluntat d’una generació afavorida per la política municipal. L’arquitectura d’aquests edificis d’habitatges mostra maneres de fer, programes funcionals i sistemes constructius, en coherència amb aquesta voluntat d’expressió d’un moment. Però especialment en la configuració d’espais que conviden a la reunió, espais comuns que en molts casos fan pensar en els espais públics de la ciutat, però introduïts a casa. Una fórmula que tanca el cercle entre el carrer i la casa. Un ideari comú.