Amunt les birres

En la votació oberta per decidir quin era el neologisme de l’any 2022 —organitzada per l’Observatori de Neologia (UPF) i l’Institut d’Estudis Catalans—, va guanyar el terme birra. Però aquest manlleu de l’italià, tan popular i estès, no crec que sigui una unitat lèxica nova. Sense anar més lluny, jo mateix, des de la més tendra adolescència, he gastat birra amb alegria i desimboltura.

Sospito que la paraula birra ha guanyat el concurs, precisament, perquè ja fa molt de temps que és amb nosaltres i ningú no la nota forana. El públic, sobretot, l’ha indultada; se l’ha volgut premiar per anostrar-la definitivament, per tancar-ne el procés d’adquisició. Perquè un dels paràmetres per considerar que un mot ha deixat de ser un neologisme és, ni més ni menys, el pas del temps. Alguns especialistes, fins i tot, han acotat aquest temps: deu anys des del primer ús, si se n’ha mantingut la presència viva.

Com es parametritzaria el fenomen invers? O sigui: les paraules passarien a ser arcaismes a partir dels deu anys de deixar de ser d’ús generalitzat, de desaparèixer completament de la llengua viva? Això ja és més difícil de dir, perquè les peces noves són molt evidentment noves, però les velles sempre es poden repescar: rescatar antigalles fa culte i protector de causes perdudes, entre la museística de l’arqueòleg i l’encís del brocanter. De fet, sembla que algunes paraules hagin quedat fossilitzades als diccionaris en espera d’alguna ànima caritativa que els insufli l’alè.

El llenguatge poètic, per exemple, en sap molt, d’això, i agermana perfectament neologismes i arcaismes, condensa l’infinit de l’espai i del temps de la llengua perquè l’utilitza des de totes les seves potencialitats: endavant i endarrere. Així, esporgant el lèxic d’alguns llibres de poesia publicats el 2022, podem trobar tranquil·lament arcaismes com túixec, torsimany o llur barrejats amb neologismes com transfinir o descivilitzar en un mateix volum (Granit de Carlos Minuchin, Pagès Editors), o topar-nos amb conjuncions desuetes com car (a Culleres amb forats de Lluís Maicas, Ensiola) i mes (a La mamella de Déu de Cecília Navarro, Viena) i substantius tan flamants com traçabilitat (a L’illa Henderson d’Albert Garcia Elena, Bromera) o ghosting (a Rastre Quimera d’Esteve Plantada, Llibres del Segle).

La literatura ha jugat des de sempre a fer sincròniques les formes diacròniques, o, per dir-ho d’una altra manera, a ajuntar dins una sola percepció lingüística termes que, en la llengua col·loquial, s’han donat successivament. La poesia té la potestat de fer coincidir, de sobte, la llengua de Llull i la de Foix, de sortir del mer llenguatge pràctic i surar en una barrija-barreja anacrònica i ucrònica, ressuscitar en la consciència col·lectiva una medievalitat intrínseca o perbocar el futur inquiet mentre li va creixent a les entranyes. És per aquesta possibilitat sempre oberta de la llengua, que brindo amb tots vostès. Amunt les birres!