La sanitat pública, una sanitat per a tots

En uns moments en què tant es critica i es parla de la sanitat com a negoci, visualitzat de forma escandalosa amb les declaracions del CEO de Ribera Salut, Pablo Gallart, en l’hospital de Torrejón de Ardoz, no puc deixar de recordar a Ernest Lluch ministre de Sanitat entre 1982 i 1986, pare de la Llei General de Sanitat i de l’actual sistema sanitari espanyol, a més de valencià d’adopció durant molts anys. Ho faig com a símbol de dos models. El primer lloc, el de la sanitat privada pensat i estructurat com ha explicat molt bé Pablo Gallart, i en segon el de la sanitat pública que va instaurar Ernest Lluch fa quasi quaranta anys i que, malgrat totes les seues deficiències, gaudim tots els ciutadans espanyols.

Sí, podem dir sense por d’equivocar-nos que gaudim d’una bona de la sanitat pública espanyola si la comparem amb la sanitat privada que pateix, per exemple, el país més avançat del món, els EE UU. Els estatunidencs gasten més del doble del PIB en sanitat que els espanyols, però els resultats són clarament pitjors: viuen sis anys menys de mitjana que nosaltres, tendeixen a morir-se en nombre més alt que en Espanya per causa de malalties tractables, i tenen pitjors índexs de salut. Cal afegir que a escala personal i familiar corren el perill d’arruïnar-se de forma molt significativa per temes relacionats amb la salut. El 66% de les bancarrotes dels EE UU són per causa de deute mèdic que, hui dia, arriben a afectar a quatre de cada deu adults d’aquell país.

Veure el panorama sanitari d’aquell país no convida precisament a privatitzar el sistema sanitari espanyol. Per això quan el PP impulsà el model hospital d’Alzira ho feia de forma dissimulada sota el paradigma de la col·laboració pública-privada per a trencar la rigidesa administrativa que impedia modernitzar la sanitat i a la vegada, disminuir el seu cost. La realitat ha estat molt distinta del que deien els seus impulsors: Malgrat que el cànon de la Generalitat per habitant va passar de 225 € en 2002 a 777€ en 2017, la concessió de l’hospital d’Alzira estava en desfeta econòmica al cap de pocs anys, la qual cosa va suposar al final pagaments complementaris de 25,11 milions d’euros. D’altra banda, els avantatges d’aquest model a escala de servei a la població no es veien per cap lloc.

Per un altre costat, molts comportaments de Ribera Salut guarden una estreta similitud amb els comportaments dels grans oligopolis sanitaris nord-americans: La compra de material sanitari, l’anàlisi biològica, el diagnòstic clínic o el servei d’hospitalització passava tot per alguna filial de la mateixa companyia. En EE UU, com han tingut més temps, han arribat més lluny en el procés de concentració: només tres empreses controlen el 80% de les prescripcions mèdiques en estar el mercat sanitari dominat per una sèrie de gegants empresarials que controlen el sistema regulatori inclinant-lo a favor d’un xicotet nombre de corporacions sanitàries.

Crida l’atenció com un sistema tan injust i ineficaç pot perviure en un sistema democràtic, governe qui governe. La resposta està en la influència política que duen a terme aquestes empreses que, junt amb la indústria farmacèutica, són les que més recursos dediquen a aquestos menesters (380 milions d’euros en l’últim any). Molts polítics nord-americans no es poden permetre no mimar els interessos de les empreses que paguen els seus mítings i els seus anuncis electorals. En definitiva, són les empreses sanitàries les que controlen a les autoritats públiques. No el contrari com hauria de ser.

En el País Valencià el procés de retorn a la sanitat pública de l’hospital d’Alzira i posteriorment els de Torrevieja i Dénia va suposar l’existència de nombroses reclamacions tant en via judicial com administrativa per part de les empreses adjudicatàries: vint-i-sis en la Ribera, vint en Torrevieja i dèneu en Dénia. Però el problema no és només el viacrucis judicial a què Ribera Salut va sotmetre a la Generalitat Valenciana. Estic segur que Mónica Oltra no patiria el calvari judicial a la que està sotmesa si no haguera tingut una actitud decidida i valenta, junt amb Carmen Montón, en el procés de retorn de l’hospital de la Ribera a la sanitat pública. Veure, d’altra banda, els negocis del senyor González Amador, parella de la senyora Ayuso, amb alts càrrecs de l’empresa Quirón -l’equivalent de Ribera Salut en Madrid- i la seua “exitosa”, per dir-ho d’alguna forma, manera de moure’s per la justícia i la política, ens fa pensar que les relacions entre el món sanitari i el món polític en la capital madrilenya cada dia s’assemblen més al sistema que domina en els EE UU.

Joan Ribó, exalcalde de València