Ninots

Els artistes escènics que es dediquen al món dels titelles, en totes les seves variants, comparteixen sovint una mateixa queixa. A pesar que el context ha canviat molt d'un temps ençà, encara resulta difícil aconseguir que el públic entengui la pluralitat del gènere. I sàpiga, també, que no només es fan espectacles per a nens, sinó que, de fet, alguns no són gens recomanables per als més petits. També reclamen que, en cas d'adreçar-se a tota la famíla, no se'ls contempli amb ulls condescendents o es consideri que treballar pensant en els més menuts vol dir rebaixar el llistó de la qualitat i l'exigència creativa.

Un bon exemple d'aquestes dues característiques és el xou Pol & Cia, un programa pensat per a un públic adult, amb una ambició, una estructura i una posada en escena de considerable envergadura. L'espai, que TV-3 ha emès aquest estiu els dilluns a la nit, ha quedat de moment fora de la graella en la nova programació 2007-2008 de la cadena, potser perquè no ha gaudit de l'audiència que s'esperava. Tot i això, TV-3 es planteja recuperar el xou en els pròxims mesos, ja sigui com a espai propi, com fins ara, o formant part d'un altre programa.

Pol & Cia s'empara en la llarga tradició nascuda de Barri Sèsam (emès a Catalunya per TVE) i The Muppet Show, un gran èxit de la televisió nord-americana que s'ha vist a més d'un centenar de països. Protagonitzada per una galeria de ninots entremaliats, amb la particularitat que aquests es movien entre humans amb la més absoluta naturalitat, aquesta extrapolació a la catalana de l'univers muppet era liderada per Pol Txinel·li, el conductor d'un late show bastant esbojarrat molt a pesar seu, que intentava, sense aconseguir-ho, posar una mica d'ordre dintre del caos que generava el seu equip de col·laboradors: en Sánchez, un reporter curtit al carrer, sense pèls a la llengua i sovint passat de voltes, la Mary O'netta, una escocesa-catalana coqueta i a vegades una mica frívola, una sexòloga que podia arribar a ser bastant sòrdida, i una mà de guionistes, tècnics i maquilladores que el feien patir per culpa de la seva escassa professionalitat.

Entrar en la lògica d'aquests ninots requereix un exercici mental per acceptar les claus del joc. Perquè d'entrada resulta bastant artificial assumir que uns éssers de drap ens parlin del món real que, si ens posem massa racionals, no els correspon. Un cop interioritzat el codi, les lectures són diverses. D'una banda, aquest mateix artifici ens permet observar l'entorn amb ulls diferents de com estem acostumats, per la via de la caricatura, i això provoca una comicitat molt saludable. Però per l'altra, si la interacció ninots-humans no està molt ben feta, l'artefacte grinyola perillosament.

Un dels elements més remarcables del programa és la mordacitat del guió i la seva incidència en els temes d'actualitat. L'equip del Pol Txinel·li ironitza amb considerable càrrega explosiva sobre els maltractaments als Mossos, els preus impossibles de l'habitatge, els retards sistemàtics de la Renfe o les molèsties derivades del botellón. I apropar-nos a aquests temes tan delicats des de la seva òptica descarnada fa gràcia. Però el capítol de la relació amb les persones de carn i ossos no ha acabat d'estar ben resolt. Especialment en les entrevistes que Pol fa a plató. Potser massa concentrat en els moviments del ninot, la mecànica del qual no deu ser precisament senzilla, l'actor que li donava vida no tenia la desimboltura suficient com per treure-li suc o interactuar espontàniament amb el convidat. En conseqüència, al resultat li mancava interès. I això malbaratava l'esforç de producció que s'intueix al darrere del programa.