Sant Cristòfol

Era un gegantàs que es dedicava a passar gent a coll, d'una riba a l'altra d'un riu. Un dia se li va enfilar a collibè un nen que volia travessar-lo. El gegantàs va respirar tranquil, que allò era cosa de no res. Però el nen li pesava horrorosament, i quan, fatigat i esbufegant, el gegant va deixar el nen al sorral de l'altra banda, li va dir que mai ningú li havia pesat tant. Llavors el nen li va explicar que, juntament amb ell, havia hagut de carregar amb tots els pecats del món. I és que el nen, de fet, era el Nen, i havia mort a la creu per redimir-nos a tots. Sí, el Nen era Crist i, des de llavors, el gegantàs va ser anomenat "portador de Crist", és a dir, christophoros, en grec, perquè tot això passava, diuen, a Capadòcia.

Aquesta imatge benèfica del gegant que porta un nen a coll té la seva versió ombrívola. La figura de l'ogre, en la mitologia occidental, ja sigui en els contes infantils o en les cançons populars, no és pas tan benigne. Els ogres es mengen les criatures per la senzilla raó que són molt grossos i passen molta gana. Victor Hugo va escriure un poema sobre un ogre bon jan que acabava per menjar-se el fillet ros d'una fada de la qual estava enamorat. I no ho feia per gana, sinó, senzillament, perquè s'avorria. Una raó una mica més perversa o, potser, més espiritual, perquè no es tractava, en aquest cas, de matar la fam del cos sinó la de l'ànima. Goethe, al seu poema El rei dels verns, va fer que qui s'emportava els nens anés a cavall pel bosc, en la tenebra humida d'aquests arbres. Era un ogre més modern, perquè els nens se'ls enduia a cavall, no pas a coll. I potser per això a l'hora de buscar un sant patró pels automobilistes, es va pensar en el gegant capadoci, fent una profètica conjunció entre el poema de Goethe i La llegenda daurada, entre la mitologia pagana europea i la cristiana dels primers segles, entre el gegant que salva els nens i l'ogre que els devora, donat que l'automòbil ha acabat sent un assassí de joves.

Michel Tournier, a la seva novel·la Le roi des aulnes, va adaptar el doble mite a la mesura de la història recent europea i de les seves dèries. L'ogre es va convertir en un presoner francès, servent en una escola de nens nazis enmig del bosc. Escenari ideal per a totes les complexitats i ambigüitats del mite.

Parlo de tot això perquè, fa un temps, Anna Sánchez va trobar, al magatzem del Museu d'Art de Girona, la vella taula de la capella de sant Cristòfol, a les muralles de la ciutat, a l'entrada de la Vall de Sant Daniel, i ha resseguit, en un llibre deliciós, la devoció gironina al sant. La taula, tardogòtica, s'exposa ara, un cop restaurada, al museu.

A Girona, com que els grans rius quedaven lluny de la capella, sant Cristòfol no tenia feina per passar ningú d'una banda a l'altra i el van fer patró dels hortolans. I és que, després de portar el Nen, va plantar el bastó a terra i se li va convertir en una palmera esponerosa tota plena de dàtils ensucrats i melosos.