Es pot somiar per un altre?

La qüestió de l'estil resulta molesta i incòmoda per a tot autor que s'enfronti a un tipus d'art d'associació lliure i de somnis. Els surrealistes mai van aconseguir un catau propi, tot al contrari. En intentar definir un tipus d'automatisme lligat a la pintura i la fotografia, Breton i els seus aliats van caure en una sèrie de contradiccions que avui seguirien semblant-nos sorprenentment irresolubles.

Willian Rubin, exdirector del departament de Pintura i Escultura del Moma (mort l'any passat) ja sentia, com a investigador que havia d'obrir-se camí entre una massa de material considerat surrealista, la necessitat de comptar amb una "definició intrínseca" d'un art que abraçava des de la liqüefacció abstracta de Miró al realisme congelat de Dalí o les natures convulses de Man Ray. La seva primera definició unia dos pols, "els dos puntals freudians de la teoria surrealista, a saber, l'automatisme i l'experiència onírica", o d'altra manera, la imatge metafòrica irracionalment concebuda. La fotografia, segons aquesta definició, no tindria molt camp per a la mirada transparent de la ment. André Breton havia aconseguit situar aquesta disciplina en un dels dos eixos centrals del surrealisme, crear una rima intel·lectual entre l'automatisme psíquic com a procés de registre mecànic i l'automatisme de la càmera, "aquest instrument cec", com ell mateix la va definir.

Refutar la idea que la fotografia és essencialment una filla de la tècnica, més que de les tradicions estètiques, no ha estat tasca només de teòrics, ni tampoc una obsessió pautada a una època. El novaiorquès Roger Ballen (1950) està disposat a donar una resposta contundentment diferent a les qüestions plantejades per Rubin o Breton, ja que en el seu treball no existeix l'automatisme, però sí l'experiència onírica. El camp visual i les imatges que provoca Ballen s'organitzen entorn d'un marc que centra un espai el sentit compositiu del qual deriva de les sensacions que li produeixen els protagonistes de l'escena. Des dels inicis de la seva carrera com a fotògraf, Ballen ha buscat el costat obscur de l'existència humana en la quotidianitat d'éssers perduts en el temps, que suren sobre el seu cos, l'única manera de suportar la terrible alienació.

En la sèrie de fotografies en blanc i negre que ha seleccionat per a la galeria Senda, Ballen posa el seu objectiu en un univers beckettià -però no per això menys real: en les cel·les d'homes i nens torturats per la desídia aliena, supervivents de la seva bogeria, ànimes desesperades que exterioritzen la seva angoixa mitjançant un gest teatralitzat, a instàncies d'una ment que somia per ells.

Taules cobertes de brutícia, galledes d'escombraries, plats de llautó sense ombra, filferros que són esquelets, ninots trencats... l'home condemnat a una soledat alienada... ja que la soledat ni tan sols és d'ell. La caverna de les ombres de Roger Ballen no té rèplica. El fotògraf utilitza els tradicionals dispositius de l'objectivitat i un enfocament neutre per construir les seves visions fictícies, gairebé oníriques, del destí humà en escenaris d'alguna institució psiquiàtrica, sense vigilants ni guardes; i, així, construeix unes imatges ofegades en un misteri: figures tumbades sobre un terra greixós, assegudes en cadires encadenades a canonades, amagades en caixes de cartró... Ni tan sols els animals es lliuren de l'alienació: ànecs, pollastres, gossos, gats i ratolins no poden ni arrossegar la seva ànima d'éssers imperfectes.

Ballen no amaga la seva intenció que els seus treballs "s'acostin a altres formes d'art, com el teatre, l'escultura i la pintura", els elements de les quals arriben a ser "un detonant per a l'experiència subconscient humana (...). El meu objectiu com artista és crear imatges cada vegada més complexes amb major claredat de forma i intensitat de visió. El significat hauria de romandre ocult i revela una estètica que és (tan) ambigua com misteriosa". Un forma de somiar pels altres.

Un altre exemple de fotografia "construïda", però aquesta vegada menys rotunda i més estetitzant. José María Mellado exposa a la galeria Llucià Homs un conjunt d'imatges de gran format que mostren espais de trànsit (aeroports, estacions de tren). Vuit fotografies descobreixen la magnanimitat cromàtica que produeix la digitalització sobre aquestes modernes catedrals del viatger, que ja no estan al centre de les grans ciutats, sinó delimitades en terra de ningú. Són paisatges metamorfosats en esquelets d'animals, d'una simetria perfecta. En ells, l'individu ja no somia, tot al contrari; resignat, ha acabat lliurant la seva ànima i la seva privacitat al detector de metalls i líquids perillosos.

Shadow Chamber

Roger Ballen

Galeria Senda

Consell de Cent, 337. Barcelona.

Fins al 17 de març.

En trànsit.

José María Mellado.

Galeria Llucià Homs Consell de Cent, 315. Barcelona.

Fins al 10 de març