Nens i adults

No cal arribar a les patologies de Michael Jackson i el seu ranxo de Neverland, ni tan sols cal que ens remetem al complex de Peter Pan, però sí que podem constatar que aquesta societat nostra pateix un procés de regressió infantil. El gran Neil Postman va pronosticar la desaparició de la infància i el temps li ha donat la raó: actualment els nens són adults abans d'hora, però també resulta que la condició d'adult cada cop és més infantil. Dia a dia la televisió ens ofereix més programes en què la frontera entre el públic infantil (o juvenil) i l'adult és borrosa i es confon -i això no ha de ser forçosament negatiu.

És el cas, per exemple, de Mira'm bé, el nou programa de TV-3. El fan els diumenges a l'hora de dinar, abans del Telenotícies, i el repetiran a la programació infantil del K3. La intenció de l'espai és molt lloable: es tracta d'ensenyar a "mirar millor la televisió". Amb l'ajut d'una sèrie de convidats, cada setmana s'hi analitzaran aspectes com l'humor, el guió, els codis ètics o la telerealitat. El primer dia va estar dedicat als informatius. El periodista Xavi Coral va explicar-nos el mecanisme d'un Telenotícies i els límits ètics de la informació. A vegades deia coses que semblaven òbvies, però que ben pensades no ho són tant. Com que la intenció de Mira'm bé és donar arguments per tots els espectadors, el programa tracta temes seriosos amb un embolcall estil Club Super 3. El presentador, Vador Lladó, du un vestit llampant, abraça els convidats, busca la rialla i es mou gairebé com Jim Carrey a La màscara.

La subtil frontera entre l'edat juvenil i l'edat adulta també apareixia ahir a l'Afectes sonors, el programa que dirigeix Jordi Fàbregas al 33. Afectes sonors acaba d'engengar la segona temporada i l'episodi d'ahir estava molt bé. Com molts programes del 33, l'espai busca l'equilibri entre la cultura popular, l'entreteniment i un cert to indie. En el cas d'Afectes sonors, l'equació consisteix a utilitzar la música com a element vertebrador de la vida de les persones. L'aire és de reportatge documental, doncs, però amb un gran pes de la banda sonora. El capítol d'ahir La vida és pop- es fixava en dues parelles d'uns 40 anys que viuen instal·lats en la imatgeria estètica i musical dels anys seixanta, sobretot de la música mod. La figura més interessant d'aquesta aposta anacrònica era Gumer Manso, un jutge de Barcelona que du vestits ajustats, un floc de cabells que li tapa els ulls i va per la ciutat amb una Lambretta plena de miralls. El contrast entre una feina tan seriosa i una actitud vital "contestatària", com deia ell, es reflectia en el seu temps lliure: el vèiem a cal sastre, ballant al Barbara Ann o sortint a sopar al Flash-Flash. Tot el reportatge tenia un aire volgudament retro i amb excel·lent música beat de fons (hauria estat bé saber què era el que sonava). Els quatre amics es preguntaven en algun moment pel futur, si aquesta actitud vital continuaria sempre, i el jutge responia: "Si no has canviat als 40, ¿quan canviaràs?". Era una pregunta retòrica, esclar.

Un apunt encara sobre el K3 o 33. Per explorar aquesta subtil frontera entre el nen i l'adult, res com els esplèndids dibuixos de plastilina de Creature comforts, que fan cada vespre a quarts de nou. Es tracta d'una creació divertidíssima de la Factoria Aardman, els de Wallace & Gromit, que fa anys va guanyar un Oscar i tot. Seguint un format d'entrevista, veiem una colla d'animals que parlen de diversos aspectes de la vida diària. L'animació és molt bona i les respostes són eloqüents. La traducció i el doblatge són excel·lents. La gràcia és que, en molts casos, els autors agafen respostes d'humans a les mateixes preguntes, fetes seriosament, i les apliquen als animals. Si no els heu pescat tots i us en queden les ganes, sempre els podeu trobar en DVD a Amazon. Riureu com nens.