Retallar i enganxar

Unes tisores, un pot de goma aràbiga i papers diversos. Vet aquí els materials del collage, aquesta tècnica que es van inventar Braque i Picasso, just abans de la Primera Guerra Mundial. Picasso ja havia enganxat un retall de diari, una fotografia d'una senyora elegantment vestida, en un dibuix seu fet a llapis carbó el 1899. Però l'impuls de retallar i enganxar llavors només va ser això, un impuls. Potser el desig irreprimible de contaminar amb un element estrany, procedent d'un mitjà molt més exacte de representació, un exercici seu de captació del real. Més endavant, quan Picasso i Braque van passar l'estiu a Ceret, el 1910, es van sentir atrets pels diaris i per la tipografia, pel dibuix de les lletres que van començar a introduir als quadres. Ho feien per abolir la lectura perspectiva de les seves teles, per convertir-les en planes per a l'escriptura. El 1912, Picasso va enganxar un tros d'hule que tenia imprès el dibuix d'una reixeta de cadira. Però va ser Braque, a Sorgues, on també havia anat amb Picasso, qui, mentre Picasso era uns dies a París per instal·lar-se al seu nou estudi del bulevard Raspail, va veure a Avinyó un rotlle de paper que imitava la fusta. El va comprar, en va retallar uns trossos i els va enganxar en un dibuix seu fet amb carbonet. Quan Picasso va tornar -quin un, ell, per deixar-se escapar les possibilitats d'aquella troballa-, va començar a retallar i enganxar. El collage com a tècnica artística estava inventat. I de seguida, sempre atent a qualsevol novetat que aparegués, Guillaume Apollinaire va escriure celebrant que els cubistes s'haguessin decidit a incorporar a les seves obres uns elements que "ja estaven impregnats d'humanitat".

"Aquesta és la gran troballa del collage, la de la citació directa de la vida, obviant-ne la representació"

Aquesta és la gran troballa del collage, la de la citació directa de la vida, obviant-ne la representació. Així s'incorporava a l'obra, amb una enorme facilitat, i això és important per entendre l'èxit d'aquesta tècnica, aquella forta càrrega humana que el poeta Apollinaire ja havia detectat. Utilitzar elements forasters es podia fer de diverses maneres. Com a simple recurs plàstic, de color, de textura: és el cas del rotlle de paper que imitava la fusta, aquell que Braque va comprar. Com a evocació d'allò que el retall suggeria: així quan el que s'enganxa són bitllets de tren, etiquetes d'ampolles, fragments manuscrits de cartes, tapes de capses de tabac, etcètera. Kurt Schwitters és el mestre d'aquest tipus d'evocacions. Com a representació: quan es fan servir fragments de gravats representatius antics o de fotografies. Són exemplars, dins d'aquest ordre de coses, els collages de Max Ernst o els fotomuntatges de Rodxenko. La passió pel collage es va escampar per Europa i per Amèrica i no hi ha hagut artista del segle passat que no hagi caigut en la temptació tan ràpidament rendible del retallar i enganxar.

Tot això es mostra amb una claredat exemplar a l'exposició que amb el títol Mestres del collage. De Picasso a Rauschenberg ens ofereix la Fundació Miró. En ella, agrupats en diferents capítols i en ordre cronològic, assistim a l'invent de Picasso i de Braque, passem per la utilització que en fa Dada, per la del futurisme italià, el formalisme rus, el surrealisme, i arribem a la segona postguerra mundial, als mestres europeus i nord-americans. La línia didàctica de la mostra, que, com he dit, és d'una claredat exemplar, no s'acontenta, però, amb la senzilla exposició d'uns fets a través d'obres simplement útils per al seu propòsit, sinó que la major part de les peces seleccionades són esplèndides. És a dir, la història ens és explicada amb uns exemples meravellosos i, moltes vegades, sorprenents. Així, jo no m'esperava poder-hi contemplar Inseguimento (cavallo e cavaliere) de Carlo Carrà, del 1915, ni, per posar un altre exemple ben distant en l'espai i en el temps, el preciós collage sense títol de Jackson Pollock, del 1949. Ni, tampoc, és clar, la maqueta de Matisse per a la coberta de Cahiers d'Art. I, a part de les sorpreses, allò que ja t'hi esperaves -els collages de Schwitters, de Max Ernst, de Motherwell, de Tàpies o de Miró i tants altres- estan triats per anar molt més enllà del discurs intel·lectual expositiu, estan triats per fer-nos fàcil l'entrada als territoris gratificants del plaer estètic.