La televisió com a símptoma

L’espai 30 minuts de TV3 del passat dia 30 de novembre va estar dedicat a l’aniversari del tall de les emissions de l’RTVV. Centrat el programa, sobretot, en el tancament, no impedia el viatge en el temps i fer un recorregut d’aquest experiment.

D’entrada: el seu naixement ocupant la sintonia de TV3. La televisió valenciana, dirigida per l’inefable Amadeu Fabregat, va nàixer com a okupa des que va començar a emetre. Però va sorprendre la professionalitat de presentadors i de presentadores de noticiaris i el doblatge de sèries i de pel·lícules (o mores, o tempora!). Doblatges que, tal com confirmaven estudis de gravació valencians, a vegades els arribaven —i els tornaven— des de Madrid perquè l’ens els encarregava fora del País Valencià. Seguim: l’inici de la vulgaritat i de la grolleria pagades a preu d’or que ja no tindria final. El desgavell de normes lingüístiques, perquè fins i tot calia emprar-ne de distintes si el destinatari era Canal 9 o Nou24. Desgavell imparable que va seguir amb els canvis de noms, de logos. Una altra cosa no, però de l’afició per la batalla lingüística, els governs valencians n’han donat sobrada mostra. El desprestigi indignant pel tractament o el silenci envers notícies de les quals s’esperava un ressò que mai no van tindre. I, de sobte, amb l’amenaça i el tancament posterior, els valencians es van trobar amb una televisió pública com cal. És a dir: era possible. Es podia. Els treballadors van admetre una certa autocrítica que arribava massa tard. Però, i no sé si els juga en contra, ens irritava comprovar que la televisió podia haver estat una altra.

Tot i ser un experiment amb una història que podríem qualificar d’al·lucinant, les reflexions que se’n poden deduir van més enllà. Aquest experiment no era un fet aïllat. Altres àmbits polítics i socials mostraven un paral·lelisme alarmant. La complicitat, i perdonen la paraula forta, va ser l’aliment d’aquest estat de coses. Ben poques veus, o actituds, van fer ni tan sols l’intent de posar fre a aquesta cursa que anunciava que acabaria com el rosari de l’aurora. Allò que els valencians diuen la "mamelleta" semblava tindre més força que cap altra cosa. L’antic argument de la por de perdre el lloc de treball partia d’una il·lusió molt més utòpica que la llançada actualment contra noves formacions polítiques. Atesa l’escalada del capitalisme dels darrers temps, o de les retallades, qui podia sentir-se segur? Ja ho hem vist: tots al carrer i punt.

Però hi ha un aspecte maleït que ha deixat l’empremta terrible. Es tracta del regne de la desconfiança, de l’absència de respecte dels uns als altres, del costum de menysprear qualsevol iniciativa del veí. I més enllà del fet televisiu: la cultura, per exemple. Potser era l’eco del model de "convivència" a crits i insults de molts programes televisius. Però anava més lluny. Més subtil, fins i tot. Més soterrat. Podríem dir: amb més mala llet i a més llarg termini.

Per dir-ho d’una altra manera: tal com han quedat les coses, qui ens pot venir al pensament, en cas que renasquera la televisió valenciana, qui gaudeix del prestigi per a dur-la endavant? Quan la direcció pertany a la mediocritat (en el millor dels casos) o simplement al tripijoc o a la malversació impune, s’hi estén el desànim. Amb la mort de l’experiència, s’ha mort també bona part del futur. Hi ha qui pensa que la il·lusió pertany a l’imaginari, a la utopia, etc. D’acord. No deixa de ser un pensament que té una habitació en l’amargura, i sempre trobarà arguments i públic que li donen suport. Però la desil·lusió, amb la càrrega que he comentat abans, deixa una societat…, en fi, ja ho han vist.