‘Quartet de tardor’, de Barbara Pym: Tragèdia per desistiment

Cal advertir el lector que el llibre que té entre les mans és de frenètica (i enverinada) actualitat. I tot assenyala que ho continuarà sent d’aquí a cinc anys, malgrat que el llibre es va publicar el 1977. És possible que poc després d’endinsar-se en aquestes pàgines el lector em retregui: “Però, què diu aquest home?”. Paciència. És cert que el suau to de Pym té poc a veure amb la nostra demanda (i oferta) d’intensitat i ritme; que el desenvolupament de la novel·la és puntualment lineal, sense salts en el temps ni desviaments; i que la narració progressa en una neutra tercera persona, a penes interrompuda perquè entrin en joc diàlegs funcionals, sense la menor faramalla. Pym escriu com si no hagués passat res de rellevant en la prosa anglesa des de Thomas Hardy, i, així i tot, quina actualitat punyent! Quina manera de parlar de nosaltres! Com ens coneix!

Quartet de tardor era, ni més ni menys, una de les novel·les favorites de Philip Larkin, i la veritat és que, just en entrar-hi, en el llibre reconeixem l’atmosfera dels seus poemes, com si Larkin recomanés una novel·la que ell podria haver escrit si hagués continuat conreant el gènere. Pym ens situa en una oficina on treballen quatre personatges grisos i solitaris: l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia. Dos d’ells viuen en habitacions llogades, i naveguen prop de la jubilació una vida sense al·licients excessius. L’atmosfera és més estranya que sòrdida; Pym no mira amb sarcasme els seus personatges, sinó amb un cert respecte, confrontant la por a no ser un d’ells. Una por que la majoria de lectors podem compartir.

El tret característic d’aquests personatges és que tots quatre són temorosos de les emocions i dels sentiments profunds, i l’assoliment més gran de la novel·la és veure com, a mesura que passa el temps, abandonem la comèdia de costums i els personatges femenins es jubilen, es tornen més tridimensionals i ocupen els seus llocs per a la inesperada irrupció de la tragèdia.

El relat que amaga la comèdia de costums amb què ens ha distret Pym és el de l’enfonsament d’una persona (una dona recentment jubilada, desplaçada de l’amor i del treball, però de cap manera “acabada”) a la vista de tots: veïns, companys de treball, amistats, serveis socials... Cap d’ells és culpable, però tots són responsables de la davallada, incapaços d’una preocupació genuïna, de la qual es derivarien gestos efectius per retornar una persona (esquerpa però humana) al camí de la salut i la sociabilitat.

La impotència dels personatges (que no està acompanyada de remordiments) tampoc prové de la maldat (tots es lamenten, tots tenen embrions de bons sentiments...), sinó d’un despullament de la tendresa i de l’amabilitat del món on viuen. És la conseqüència lògica d’aquest respecte estricte, gairebé temor, als sentiments i els gestos emotius. Seguim de ple en el territori Larkin: l’escrutini moral del decaïment vital, vehiculat pel talent narratiu (que llueix en la disposició del pas del temps i la descripció dels canvis psicològics) de Barbara Pym, que amb aquests ingredients ens serveix una escruixidora tragèdia d’accions avortades. Segurament l’única que ens podem permetre.

Caldrà veure si les ficcions que exposen la nostra atonia moral serveixen per despertar-nos o si, en canvi, satisfan la nostra curiositat i li donen una certa carta de legitimitat al nostre comportament apaivagat de cada dia.