Una modesta proposició

Un cop aprovat pel govern espanyol l’avantprojecte de llei que ha de permetre que qualsevol persona, amb ple ús de les seves facultats o amb ple desús d’aquestes, pugui renegar del sexe que li va ser assignat al naixement, sense altre requisit que la percepció subjectiva de la pròpia condició, potser la resposta més sensata, quan la llei entri en vigor, serà que tots els homes es declarin dones i totes les dones es declarin homes. D’aquesta manera es mantindria un cert equilibri de les coses, i quedarien salvades conquestes essencials de la postmodernitat, com la paritat de gènere o els programes per corregir l’escassesa de vocacions femenines a les carreres tècniques, que passaria a ser un problema de vocacions masculines. El tràmit és senzill. No caldrà ni tan sols canviar d’aspecte: un senyor perfectament baronívol, dotat de barba i bigoti i d’una bella corba de la felicitat, podrà sol·licitar la inscripció com a dona al registre civil, i després dels tres mesos d’espera que exigeix la llei, ja serà una senyora a tots els efectes. Igualment, sense renunciar a les seves característiques femenines, les senyores es podran declarar homes i ocupar els càrrecs directius que, en compliment de les quotes de gènere, no estiguin destinats a les neodones. Invertim, doncs, la distinció de sexes i d’aquesta manera accelerarem l’aplicació del programa de màxims. No en va, en algunes escoles americanes, ja es demana a les criatures que s’imaginin en un sexe diferent del que creuen posseir, aquell que la ideologia heteropatriarcal els va imposar amb la sola base d’haver entrevist en una ecografia els enganyosos atributs genitals del fetus.

El terme gender es comença a adoptar en anglès als anys cinquanta del segle passat per diferenciar l’expressió de la identitat sexual del sexe biològic. El feminisme el va fer seu en poc temps, i a bona hora se’n lamenta: ningú planta batalla per compartir espai amb l’enemic, i estava escrit que el gènere havia d’aniquilar el sexe biològic reduint-lo a l’opinió d’un obstetre. Se’m dirà que frivolitzo, i no sense raó, amb un assumpte que ha causat molt sofriment a moltes persones: certament, als països on ja s’apliquen lleis semblants cada vegada són més els penedits d’haver-se administrat, per pressió social, bloquejadors de la pubertat i altes dosis d’hormones creuades, amb greus conseqüències per a la seva salut, i d’haver-se sotmès en alguns casos a cirurgies irreparables. No són pocs, d’altra banda, els terapeutes que han perdut la llicència professional per aconsellar tractaments dissuasius. És el preu del progrés. En un futur pròxim, tot això donarà feina als advocats.