L’expansió sense límit

“Només l’economia considera una virtut l’expansió sense límit. En biologia es diu càncer”. La frase és de David Pilling, periodista del Financial Times, autor d’El delirio del crecimiento. I així sintetitza una economia que ha fet del creixement un valor absolut, amb el PIB com a mode màgic d’avaluar-ho, amb la reducció del ciutadà a homo economicus com a conseqüència. Aquest càncer ha fet estralls en forma de desigualtats entre els humans, però també en la destrucció de l’entorn.

Sense límits les societats s’endinsen en el caos i és sobre el caos que es construeix l’Estat totalitari

“Si el PIB fos una persona”, diu Pilling, “seria indiferent, fins i tot cega davant de la normalitat”. És a dir, és l’expressió numèrica de la reducció del ciutadà a subjecte econòmic a força d’empetitir-lo, de convertir-lo en un ésser sense ànima (si volem utilitzar la vella metàfora), sense consciència ni sentiments, per dir-ho clarament, sense ni tan sols una economia del desig pròpia, reduïda en tot cas al compte de resultats. De manera que en l’homo economicus, com molt bé va explicar Bernard Stiegler, el desig es redueix a pulsió en una lògica del consum sense límits en què la possessió de qualsevol objecte no arriba mai a ser un acte complet, perquè el fet de posseir-lo elimina el seu atractiu i la pulsió ens porta sense descans a aconseguir-ne un altre abans de gaudir-ne.

Aquesta és la dinàmica de l’acceleració del capitalisme entrat en una fase que alguns anomenem nihilista. Què entenc com a tal? Senzillament la suspensió de la idea de límits: tot està permès, en nom d’una perniciosa concepció del progrés que la revolució neoliberal ha fet exponencial fins que es va estavellar en la crisi del 2008. La pèrdua de la noció de límits arriba quan es perd la consciència d’allò tràgic. El destí totalitari de les revolucions del segle XX n'és l’expressió. Karl Schlögel ho va explicar en el seu llibre sobre Moscou el 1937. Sense límits les societats s’endinsen en el caos i és sobre el caos que es construeix l’Estat totalitari. I s’imposa la idea de l’home nou o del superhome, com a ficció per despullar els ciutadans de la seva consciència més elemental, d’éssers que parlen, es toquen, mengen i respiren. D’aquells episodis la humanitat en va sortir advertida, tot i que es va voler girar full massa de pressa. I fins i tot es va proclamar la fi de la història, com si amb el neoliberalisme en vies de globalització la humanitat hagués arribat per fi a un destí estable, capaç de cohesionar el món. Va ser un miratge, la història no es va aturar, sinó que amb la globalització digital es va accelerar més que mai.

En aquest escenari els col·lapsòlegs han fet fortuna. Hi ha molta literatura al respecte, d'un abast molt diferent, que es reparteix entre la ficció distòpica i les previsions construïdes sobre raonables bases científiques. No era la pandèmia universal l’horitzó més anunciat. I, malgrat tot, és una potent advertència que ens envia la natura. Serem capaços d’interpretar-la? De moment, entre la por i la culpa, l’autoritarisme treu el cap. Probablement perquè era una tendència que ja venia de la crisi del 2008, en què l’economia nihilista va trontollar i van aparèixer les pulsions autoritàries per si calia posar ordre a unes democràcies ferides per la fractura brutal de les classes mitjanes, la penalització a les noves generacions i la marginalitat creixent.

És legítim preguntar-se si la Xina, dirigida per un partit encara anomenat comunista, resultarà que és l’estat superior del capitalisme

I en aquesta conjuntura la Xina apareix com la força del pròxim futur. Diu Giorgio Agamben que “el capitalisme que s’està consolidant a escala planetària no és el capitalisme en la forma que havia pres a Occident, sinó que més aviat és el capitalisme en la seva variant comunista, que unia un desenvolupament extremadament ràpid de la producció amb un règim polític totalitari”. Crec, en qualsevol cas, que és legítim preguntar-se si la Xina, dirigida per un partit encara anomenat comunista, resultarà que és l’estat superior del capitalisme. Seria realment una altra tràgica ironia de la història. Una vegada més, la humanitat s’hauria estimbat per la via de la pèrdua de la noció de límits, que comportaria inevitablement l’eclipsi de la democràcia: l’únic règim que assumeix el respecte a la condició humana en les seves pròpies i limitades condicions. L’economia de l’acceleració ens sotja. I alguns, com David Pilling, ens adverteixen. El problema és la correlació entre acceleració, desigualtat i autoritarisme. I ja són massa els senyals que ens arriben per seguir instal·lats en el “no passa mai res” d’unes democràcies molt gastades.