Esmorzar feminista

Podria haver-ho sospitat, però em sentia massa afalagada. Jo, què, quan. L’error va ser meu per no preguntar: vaig acabar assistint a una sessió de treball sobre Futur i estat actual del feminismeamb un grup de dones com jo, que havíem dit que sí passant per alt les nostres cares: tan caucàsiques, tan blanques, tan regulars —els nostres documents així ho confirmaven, no teníem escapatòria. Un cop allà, no sabíem ni com començar a parlar sense que grinyolés cada paraula. Aquí comença la sessió, senyores. Aquest és l’estat de la qüestió. Digueu les vostres coses. Van sorgir paraules com antiracisme, risc d’exclusió, kellys, transfòbia. I nosaltres allà, parlant. Amb més tecnicismes que emocions. La major part érem comunicadores que ens coneixíem de Twitter (de primer d’assemblea: les coses interessants no comencen mai així). Primer aprenentatge d’un 8 de març de fa tres anys: no participar en cap observatori per observar-se una mateixa. En aquella saleta, ens repartíem cafès i croissants i aigua. Al final, xerràvem molt i sonava bé, havíem convertit en hegemònica una donacis limitadíssima: periodista o similar, amb estudis universitaris, barcelonina i amb residència legal, més classe mitjana que treballadora. El conjunt: un desastre. I, a sobre, soporífer. El millor que vam fer va ser acabar-nos l’esmorzar.

Aquells que defensen que vivim en un mercat liberal d’identitats (que es capitalitzen, que es performen) es resisteixen a allò més elemental, que és que l’únic que pretenem és que el cafè i l’aigua arribi a totes. Abans el filtre era un altre i el banquet era ple d’homes. Aquesta setmana hem sentit parlar de lobby trans (un lobby amb un 85% d’atur!) en boca de Partit Feminista d’Espanya (PFE), que parla en primera persona i sembla haver oblidat per complet allò de la interseccionalitat; i que el feminisme no té tant a veure amb els genitals com a buidar parcel·les de mascles, despatriarcar-les, enviar homes a racons de pensar, desposseir les terres i tribunes dels seus amos vitalicis.

Les identitats no són etiquetes cosmètiques, sempre hi han sigut; el que passa és que no estaven convidades a la festa. El feminisme transexcloent, i Lidia Falcón, no ha entès encara que sempre hi ha algú més vulnerable que una mateixa. Que no tenim dret a acaparar la festa per molt que ho puguem fer. Perquè es tracta d’això, de poders. Pensar sobre això no és un invent banal, no és una conspiració postmoderna, no és claudicar, ni de bon tros: estendre les cures i mirar cap enfora és naturalment feminista, i urgent.