El ‘mètode Koiné’

El manifest del Grup Koiné per una república catalana exclusivament monolingüe és tan taxatiu com insignificant. És taxatiu respecte a pretendre l’absoluta hegemonia de la llengua catalana després de la tan hipotètica desconnexió d’Espanya i és insignificant perquè tota la seva argumentació està desconnectada de la realitat pletòrica d’una societat que és bilingüe i que no sembla disposada a deixar de ser-ho. Tant voluntarisme i tant maximalisme potser siguin un espasme agònic del procés secessionista, que aniria introduint nous elements de radicalització, a fi de clivellar la cohesió de la Catalunya actual a pesar de les estabilitats que la societat desitja per raons de convivència elemental. Atesa la desmobilització independentista, el mètode Koiné ha emprès l’ascensió al Sinaí.

No és el primer manifest d’aquesta naturalesa, ni serà l’últim. El 1979, la revista Els Marges feia públic el manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua. Era un any després del referèndum constitucional. Des d’aleshores, la llengua catalana ha tingut una posició única en la història de Catalunya, per presència mediàtica i administrativa, per ús educatiu —especialment per la immersió lingüística— i per polítiques lingüístiques fins i tot de caire coercitiu, en matèria de retolació, quotes radiofòniques i subvencions discriminatòries. Tot i així, a hores d’ara, pocs s’oposen que, per raons de dimensió, la llengua i la cultura catalana tinguin necessitat d’un complement institucional d’incentivació. Però ¿és que això dóna peu a negar que el castellà —per cert, segons Koiné, llengua “veïna”, com el francès— és la llengua materna de la meitat dels ciutadans de Catalunya? Respecte a una Catalunya independitzada i en procés constituent, és tan improbable que tingui fonament social i jurídic l’oficialitat excloent del català com que els fluxos socials modifiquin poc o molt l’arrelament del bilingüisme a Catalunya.

Qui són i què representen els signants del manifest Koiné? D’entrada tenen un aspecte residual i agònic però, sobretot, és indicatiu que no facin explícit quin és el mètode Koiné per aconseguir que el castellà desaparegui de Catalunya i s’imposi el monolingüisme. Per exemple, quan parlen d’una futura república catalana, com poden donar per fet que aleshores el Parlament tindria una composició favorable al mètode Koiné? Al contrari, el fifty-fifty actual podria donar un gir. En qualsevol cas, quines iniciatives legislatives propugna Koiné per transmutar la realitat lingüística de Catalunya? Tot sigui dit, no sembla que a hores d’ara el manifest Koiné activi un debat intel·ligible: més aviat seria la constatació d’una insignificança. Entre friquis i talibans, l’independentisme ha donat l’esquena a la raó raonable. Una cosa és la pluralitat, el bé comú, el sentit de la realitat o el coneixement històric, i una altra cosa és signar manifestos. Res que vingui de nou.