La bellesa del cinema en la seva gran pantalla

“Proselitisme cinèfil? Sí, m'agrada la definició, podria dir-se que això és el que fem aquí”, diu somrient Nacho Cerdá (Barcelona, 1969) assegut en un dels sofàs del Phenomena, el cinema que ha revolucionat Barcelona i de pas el panorama nacional, amb una filosofia que posa rumb oposat a la de les gastades multisales: “El que fem no és nou, ho feien els cinemes de barri amb les sessions dobles. Tots els de la meva generació ens formem en aquests cinemes, la nostra educació cinèfila prové d'aquí”.

El Phenomena, un cinema de 440 places que ocupa el buit que va deixar el desaparegut cinema Nàpols, projecta els sabuts films de culte (llegeixi's Els goonies o Retorn al futur) però també cicles de tot tipus, títols inèdits en versió original, èxits de taquilla en eixordador Dolby Atmos (el millor sistema de so del món) i dotzenes de pel·lícules que un no podria recuperar mai en l'univers de les sales convencionals.

“Phenomena va néixer el 2013 com una manera de retre homenatge a aquell cinema que et recorda que bonic que és veure una pel·lícula en pantalla gran, però al meu cap sempre hi va haver que això acabés sent un lloc fix, no un esdeveniment itinerant”, explica Cerdá, un rostre conegut en els cercles cinèfils espanyols, tant en la seva faceta de director de curts i llargs com en la seva tasca de promotor i impulsor d'esdeveniments i iniciatives que atraguessin un públic no necessàriament conscienciat. “El que busquem recuperar a Phenomena és l'experiència, la preciosa experiència d'anar al cinema. Crec que és una cosa que hem perdut. No m'interessen els èxits de taquilla, o quina pel·lícula posarem aquesta setmana o la que ve, sinó que el que m'agradaria és que l'espectador torni a anar al cinema com si fos alguna cosa extraordinària. De la mateixa manera no m'importa tant que el nostre model s'expandeixi, sinó que les sales tornin a omplir-se d'aquell públic que considera el cinema alguna cosa única, que només pot ser gaudida a les mateixes sales i en mida gran: això és el que em faria més feliç”.

Cerdà, cinèfil irredempt i presentador, micròfon en mà, d'algunes de les sessions del temple, coneix molt bé el seu públic –“varia molt depenent de la pel·lícula que posem”– i sap que no n'hi ha prou amb una oferta variada, moltes vegades sorprenent, que cal donar una mica més: “De vegades és una selecció de tràilers, d'altres una cara popular”. Com menjar-se una pizza veient els curts de Santiago Segura (el popular Evilio) o un còctel amb Mad Max i amb alguns referents al cap que sonaran als més viatgers. “L'Electric o l'Empire, que els tenim aquí mateix, o cinemes tan coneguts com els Alamo Drafthouse d'Austin, models diferents que en realitat han existit sempre però que hem perdut”, argumenta Cerdá. De moment, i després de set mesos d'obres, poden presumir d'una clientela assídua que acudeix a veure les seves pel·lícules, però també a admirar la seva marquesina i les seves maneres de cinema antic, folrat de vellut vermell i ple de detalls que van més enllà de la projecció impol·luta i els avenços tecnològics. “Aquest és un cinema clàssic, amb les grans cortines que s'obren per deixar pas a la projecció i tot allò que crèiem que contribuïa a generar una atmosfera agradable, a augmentar l'experiència”, explica el català.

Thrillers dels setanta

Amb Phenomena i altres cinemes de proximitat com el Texas barceloní o els Renoir madrilenys (programant sessions especials per a una part de l'audiència àvida de sensacions diferents), els cinèfils de les dues ciutats poden aspirar a veure una part del setè art que resulta difícil de contemplar en aquesta època en què la majoria de pel·lícules només se centren en la taquilla, esperant generar prou expectació per aguantar més d'una setmana a la pantalla.

“Per al setembre estic preparant un cicle de thrillers dels setanta, amb William Friedkin o John Frankenheimer, alguna cosa que no podria fer en cap altra banda i que són el nucli central del que m'agradaria que fos Phenomena”. I Cerdá prossegueix: “Està molt bé omplir la sala amb els títols de sempre, però a mi m'agrada posar altres coses”. La pel·lícula que va fer que Phenomena existeixi? “Tiburón. Aquesta va ser la pel·lícula que ho va canviar tot per a mi, que em va fer estimar el cinema per sempre. Mira [assenyala una gegantesca foto en què apareix Steven Spielberg, director de la pel·lícula, posant a la boca del mateix tauró], podria dir-ho més alt però no més clar, no?”.