Retallades i reformes

Invocar “reformes estructurals” és el lloc comú utilitzat per esperonar els Governs de la UE en la direcció dels ajustos pressupostaris. No és la primera vegada que el Fons Monetari Internacional (FMI) critica, i amb raó, la dualitat del mercat de treball a Espanya; fa dies va demanar una nova reforma laboral per corregir l'evident desequilibri de drets entre els treballadors que accedeixen a una primera feina (generalment, mal pagada i temporal) i els assalariats instal·lats. El president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem (a qui Luis de Guindos aspira a succeir), insisteix en els problemes que genera la dualitat del mercat espanyol, però ha recordat també que Espanya té pendents “noves reformes” per canalitzar el dèficit públic en els límits compromesos davant Brussel·les i frenar l'escalada del deute públic.

Algun dia caldrà aclarir la confusió interessada que genera el terme reforma. Una retallada pressupostària, una disminució dels recursos per a l'educació o la sanitat o la liquidació del programa d'ajuda a la dependència no són reformes; són senzillament retallades. Fins avui, el Govern només ha aplicat dues disposicions que poden entendre's com a reformes: la bancària, inspirada i semiexecutada per la troica, que va rescatar el sistema financer, i la laboral, que va tenir i té la virtut d'aclarir la rendibilitat de les empreses amenaçades per la fallida, però que ha esgotat les seves virtuts ara que l'economia ha entrat en una fase de creixement estadístic i una lleu recuperació del mercat de treball, com sembla suggerir, malgrat el balanç final en ocupació, l'EPA del primer trimestre.

L'economia necessita més reformes? És evident que sí; però no totes són les que proposen el Fons o Brussel·les ni tenen per què anar en la direcció marcada. A més d'una nova legislació que redueixi la dualitat laboral, comença a ser urgent una reforma tributària total que comenci per avaluar quins són els costos socials i financers que cal pagar i modificar del tot en l'estructura impositiva per aconseguir els ingressos necessaris. Una reforma que no atengui únicament i exclusivament al criteri que “cal abaixar impostos”. La clau és a més calcular quants diners ocults es poden recuperar de la borsa del frau i fins on es poden abaixar les despeses fiscals (deduccions i subvencions).

Espanya necessita també una liberalització àmplia dels mercats i serveis (en resum, trencar els oligopolis d'oferta) i una reforma de l'Administració pública que procuri èxits tan elementals com la coordinació de l'Estat central amb les autonomies i la racionalització de serveis; o que, per tenir en compte un detall, l'Institut Nacional d'Ocupació actuï com una veritable agència d'ocupació i no com un dipòsit merament estadístic. Però d'aquestes reformes no en diuen res l'Eurogrup ni l'FMI.