Els Amics de les Arts: “Ara estem dissimulant, però tenim una idea per a una pel·lícula”

Els Amics de les Arts (Dani Alegret, Ferran Piqué i Joan Enric Barceló) aquest any en fa vint que volten pels escenaris. Per celebrar-ho, divendres vinent dia 25 protagonitzaran un concert molt especial al Poble Espanyol, i no ho faran sols perquè ja fa temps que les entrades estan exhaurides. Quan van començar, al seu primer concert, van proclamar “no sabem d’on venim ni ens passa pel cap preguntar-nos cap on anem”, recorda el Ferran Piqué. Dues dècades després, han fet una gira especial per celebrar aquest vintè aniversari, un musical, han sobreviscut a la pandèmia fent una sèrie, han fet desenes de col·laboracions i han tocat a l’estranger. “Ara estem com quan ets l’amfitrió d’una festa d’aniversari: qui porta les begudes? Què falta?” bromeja el Dani Alegret, “som el wedding planner”, resumeix el Joan Enric Barceló. En aquesta entrevista, repassem la seva trajectòria a través d’alguns dels seus temes més emblemàtics.

PREGUNTA. “Ja no ens passa. Mil dòlars pel primer que ens porti aquí davant algú capaç d’escriure versos que ens facin un nus al coll. Una cançó que ens ho regiri a dintre tot. Perquè no ens passa...” [sona ‘Ja no ens passa’, del disc Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure, 2014] Què us passava fa vin anys?

J.E.B: Fa vin anys estava a punt d’acabar la carrera, Filologia anglesa, i estava a punt de marxar a viure a Escòcia un any.

D.A.: Devia estar d’Erasmus a Venècia a punt d’acabar Filosofia i vivint una vida molt diferent de l’actual.

F.P.: Jo també estava acabant la carrera d’Art dramàtic, pensava projectes, tenia moltes coses al cap, molts projectes i un d’ells va ser el d’acabar dedicant-me a la música.

P. “A l’aventura i ja veurem”. Van començar així els Amics?

J.E.B.: Els Amics de les Arts neixen com una broma, en un moment que diem “va, gravem quatre cançons i les presentem al Sona9”. Ho vam fer sense cap mena d’expectativa, amb la idea que quedés com una anècdota, no esperàvem passar de fase. Mira si era precari tot, que en Dani al primer concert a Lleida no va venir.

D.A.: A veure expliquem-ho bé! De fet, en Ferran i jo teníem un projecte paral·lel més seriós, el Joan Enric en tenia un altre... i això era com un divertimento. A més, just aquell dia del concert a Lleida tenia un bolo tocant el piano en una comunió, i allà em pagaven! En aquell moment doncs no ho vaig saber veure.

F.P.: És com aquell que el 2010 li van dir que comprés bitcoins i no va fer cas. En Dani és com aquests.

D.A.: Al segon concert ja no vaig fallar!

P. “La vida era el que venia just després”. Va anar bé aquella estrena?

F.P. El de Lleida va ser un concert desastrós... Romànticament, va ser molt guai, però si el grup no hagués anat endavant, aquell bolo l’hauríem volgut esborrar del nostre cervell. No existíem com a banda, ens vam forçar a fer quatre cançons (36%, ‘Un dissabte qualsevol’, ‘Mecanoscrit del segon origen’, i ‘Flaquers nocturns’), no teníem baixista ni bateria, vam començar a gravar les bases electròniques, ens vam inventar un teatret per omplir entre temes explicant anècdotes, vam repartir ratafia, vam repartir les lletres...

D.A.: Aquell primer disc de quatre cançons li vam posar Catalonautes. De fet, vam dubtar si de nom ens dèiem Catalonautes i el disc Els amics de les arts o al revés. Sort que vam triar l’altra opció.

P. No sé si sabíeu que un estudi americà ha pogut constatar que l’amor només dura un temps, i pels amants de l’estadística diu que tota aquesta mística s’acaba evaporant un 100% [’Les meves ex i tu’, Bed & Breakfast, 2009]. S’ha evaporat la mística entre vosaltres, en tots aquests anys?

D.A.: Potser més important que la mística és l’amistat, que encara la mantenim i és el que ens empeny cada dia a divertir-nos amb el que fem. Ja no som tan místics, però un punt de realisme ajuda a fer millors i més grans els projectes. Està una mica mitificada la mística.

P. Sona ‘Les meves ex i tu’. Hi ha cançons que han evolucionat millor que d’altres?

J.E.B.: Un disc és un reflex dels temps i del moment. Amb aquesta cançó érem post-adolescents, acabats de la carrera, no teníem parella, i en aquell moment vam voler fer una cançó de despit molt bèstia.

D.A.: També ens passa musicalment ara: escoltem temes passats i pensem que ara ho faríem diferent, però forma part del passat i s’ha d’estimar.

P. Quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort [’Louisiana o els camps de cotó’, Espècies per catalogar, 2012]. Us considereu un grup amb sort?

F.P.: Sí. Tenim molts companys que han estudiat música, que tenen grups, que en un 1x1 serien millors de llarg, i són molt treballadors... però no han tingut la sort que hem tingut. No és només això perquè hi ha molta feina darrere, hores dedicades i amor, però és veritat que sense un cop de sort les coses a vegades no tiren endavant. No hi ha una fórmula per triomfar, si existís, els bancs farien cançons.

J.E.B.: També va ser clau el moment de deixar les feines. Va ser una decisió molt valenta, tots vivíem d’altres coses, ingressàvem fent de professors, monitors... La decisió alguns la van veure més clar que d’altres, però era clar que l’havíem de prendre tots a la vegada. Érem quatre aleshores, i afortunadament va sortir bé.

D.A.: Qualsevol artista que canti en català i visqui només d’això, té sort. Perquè és molt complicat. Ens sentim d’aquest reducte d’afortunats.

Vam dubtar si de nom ens dèiem Catalonautes i el disc Els amics de les arts o al revés

P. Ara que en Dani menciona el català: els Amics li han cantat a aquesta llengua a ‘Super bon noi’, a ‘Carnaval’, han tontejat amb el francès a ‘Deja vu’, i han narrat la història d’amor entre un català i una grega a ‘L’affaire Sofia’. Sou una oda al català?

F.P.: És que si no el parlem nosaltres, qui el parlarà? Cantem en català perquè és el nostre idioma, no per abanderar-nos de res, ens surt natural. Després clar que hi ha unes connotacions i que estàs fent un bé a la teva llengua i país que estimes, però l’origen no és reivindicatiu.

D.A.: Des del principi ha estat marca de la casa, i aquí el Joan Enric és part de tots els jocs de paraules, d’aquestes traves que ens posem a les cançons a l’hora de donar-nos un marc lingüístic (com a ‘Deja vu’, que agafem paraules manllevades del francès) o a l’'Affaire Sofia’ que jugàvem amb autors filosòfics... Sempre ho hem cuidat molt. I sempre li dic al Joan Enric que és una sort tenir-lo de lletrista perquè tot i que la resta aportem el nostre granet de sorra, les lletres ens defineixen com a grup i sense elles no haguéssim arribat fins aquí.

J.E.B.: Volíem jugar amb la llengua, estirant-la, sobretot al principi dels Amics. Amb el temps et van interessant altres coses: a partir del Bed & Breakfast la narrativitat és més clara, i a partir d’'Un estrany poder’ les lletres es fan més ambigües. Passem per tres etapes: joc, narrativitat i impressionisme.

P. D’una banda, el joc amb el català; de l’altra, amb “els homes”: a la discografia dels Amics hi tenim el que treballa fent de gos, el que va matar Liberty Valance i el que dobla en Bruce Willis. Tots ells són els homes d’Escòcia?

J.E.B.: Neix com un homenatge a Sisa (’L’home dibuixat’) i Riba (’L’home estàtic’), mites de la cançó catalana, i vam voler fer una trilogia “d’homes que”. I en vam posar dos a Bed & Breakfast i un, a Espècies. I els d’Escòcia no hi havia caigut que també hi encaixa! Però també hi ha la ‘Dona vestigi’, i n’hi ha moltes més a la història dels Amics però potser no estan tan presents als títols.

D.A.: Va ser com un joc. Quan en teníem dos, vam anar a pel tercer “home que”, com una broma interna. I són tres cançons que acaben sent de les preferides de molta gent: pels nostàlgics, la del gos. Tots els homes d’Escòcia és emotiva perquè és un reconeixement a qui canta de veritat, encara que no afini o no sigui perfecte.

P. “L’home que treballa fent de gos treu la pols de la disfressa”. Si ara haguéssiu de fer una altra trilogia, de què seria?

F.P.: Si ja ens costa començar a escriure una cançó, imagina’t una trilogia! (riuen) No, estem enfocats en el concert, tots els minuts que tenim estan bolcats en això.

D.A.: Tenim molts projectes darrere d’una porta que esperen que el dia 25 s’alliberin. Tenim ganes de pensar en altres coses, per exemple un segon musical, o allargar la gira dels vint anys. D’això últim creiem que l’any que ve estaria bé fer alguna cosa. Ens vam quedar curts anunciant només quatre dates, les entrades estan esgotades i molta gent ens demana si farem més bolos. És pràcticament segur que allargarem la gira dels vint anys, potser portar-la a diferents llocs.

Tenim molts companys que han estudiat música, que tenen grups, que en un 1x1 serien millors de llarg, i són molt treballadors... però no han tingut la sort que hem tingut nosaltres

P. A aquestes alçades de la pel·lícula [Espècies per catalogar, 2012], Els Amics encara poden tenir una mala temporada?

F.P.: No ho sé. Per mala temporada recordo la covid, nosaltres que estàvem a punt de treure disc. Però una cosa que ens caracteritza és que d’una adversitat, sabem com transformar la merda en or. Quan les coses van mal dades, el que fem és acumular vivències i a nosaltres com a músics ens genera idees i propulsa creativitat per fer noves coses.

D.A.: Un exemple d’això és que durant la pandèmia vam inventar-nos una sèrie, ‘Atrapats aquí’ per connectar amb el públic.

P. De transformar la merda en or en vau fer una cançó: 20 anys donen per cultivar haters, per això vau agafar insults i comentaris negatius que us arribaven i en vau fer una cançó: ‘El seu gran hit’ [Un estrany poder, 2017], feta des de l’autoparòdia més absoluta. No sé si és un treball que us ha costat molt o poc, això d’acceptar que tindríeu “detractors”?

J.E.B.: Sí, al principi et penses que tot és personal. I a més amb les xarxes, quan amb Bed & Breakfast vam explotar de cop i volta i veus que tothom opinava... A mi una mala crítica del MrX245 m’arruïnava el dia completament. Al principi costa veure que és gent a casa seva amb el mòbil opinant de coses. Aprens molt a destriar el gra de la palla. Al principi també lluites molt per agradar a tothom, però és que ni la Coca-Cola agrada a tothom. Hem d’agafar el que ens va aconsellar un productor un dia: “El vostre públic és el que es vulgui afegir al que feu, el de fer el que us agrada. Sou aquests tres i qui vulgui venir, ja s’afegirà, no intenteu perseguir perquè arribareu tard sempre”.

D.A.: Vull apuntar una cosa. La cançó diu “toqueu quatre acords i us penseu qui sap què”, i efectivament: la cançó té quatre acords. Es van combinant de diferents formes, ningú ho apreciarà però sí.

P. I amb alguna crítica heu dit: “ostres, potser tenen raó”?

D.A.: Home, sí. Per exemple tots hem desafinat. Si algú ha dit “canteu com hienes”, sí, segur que pots trobar actuacions de tots nosaltres desafinant.

P. Heu tingut haters però també bons amics. Canten amb vosaltres a l’últim àlbum on regraveu vint temes emblemàtics amb veus com la de Judit Neddermann a ‘Citant Mercè Rodoreda’ o Sidonie a ‘Jean Luc’. Com va ser el procés? Teníeu clar els noms i les cançons per cadascun d’ells?

F.P.: Una mica de tot. Nosaltres som molt oberts de ment i volíem fer una festa amb la gent que ens ha acompanyat al llarg dels 20 anys i amb els qui hem admirat. Per exemple, La Pegatina: l’Adrià ens donava consells al principi del nivell “truqueu a aquesta sala que sempre programen moltes coses”, per tant sempre hi hem tingut molt de contacte i ens semblava evident que aparegués al disc. Quan trucàvem, oferíem què volien fer. Sidonie van demanar-nos ‘Jean luc’ perquè la toquen al local d’assaig! A Santi Balmes la seva filla li va dir “has de fer el seu gran hit”. Ha estat molt obert, menys al Tomeu Penya que li vam demanar que cantés ‘Tothom es separa’.

De vegades és molt cruel el temps que tens per fer un concert, perquè n’hi ha moltes que queden fora

P. Costa triar les cançons? Penso en els concerts, penso en els àlbums com aquest... Molts temes queden fora i també són molt estimats pels seguidors.

J.E.B.: El bolo general dels Amics és cruel, perquè en queden tantes a fora! I sempre que escolto “preferiria no fer-ho” penso que l’hauríem d’incloure sempre al repertori. De vegades és molt cruel el temps que tens per fer un concert, perquè n’hi ha moltes que queden fora. I aquesta mereix ser-hi.

F.P.: De moment, totes les cançons que han sonat en aquesta entrevista menys dues sonaran al concert del dia 25. I ‘Preferiria no fer-ho’ hi serà, d’alguna manera hi serà.

D.A.: També és veritat que hem de triar, i acaben quedant-se les que més gent coneix.

J.E.B.: Per exemple ‘Els bons fotògrafs’ fa set anys que no la toquem davant del públic.

P. “Almenys hem après, que un no sempre ha de dir el que pensa”, canteu a ‘Preferiria no fer-ho’, ara que la mencioneu... També teniu ‘Les paraules que triem no dir’ [2024]. Heu estat sincers entre vosaltres en tot aquest temps? És aquí la clau de l’èxit?

D.A.: Sí, però de vegades no cal dir-ho tot. Perquè si has de fer mal i no ajudarà en res més, no cal. “Dani, avui has cantat com el cul” no cal. Amb el temps hem après a dir-nos millor les coses. Amb els anys aprens a comunicar-te més bé.

J.E.B.: Hi ha moments més delicats que altres. Amb el musical vam viure moments més convulsos, teníem tones de feina. D’allò que un cop acabada la jornada laboral, no quedàvem el cap de setmana per fer una costellada perquè necessitàvem descansar.

P. Éreu un tot [’No ho entens’, Un estrany poder, 2017] format per quatre persones fins al 2018. L’Eduard Costa va decidir emprendre el seu projecte personal i Els Amics vau seguir sent tres. Hi va haver dubtes?

J.E.B.: Teníem clar que volíem seguir. És veritat que com a grup va ser un moment dur, ho havíem d’explicar, la gent ho volíem que ho assimilés. A la vida hi ha moments que et fot un cantó per un lloc o altre i hem de continuar. Tothom va prendre la decisió en pau i vam quedar contents.

F.P.: Després va venir el problema gros que va ser la pandèmia.

P. Parlem de quan us vau retrobar una nit d’estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca... [’Jean Luc’, Bed & Breakfast, 2009]. Se’ls ha fet tard per alguna cosa, als Amics de les Arts? Heu fet tot el que volíeu provar?

F.P.: Jo crec que encara queden amics per molts anys, en portem vint i tenim molts anys per fer moltes coses. Menys per jugar al Barça... Per això ja hem fet tard.

D.A.: Reptes en queden. També teníem coses que dèiem que no faríem mai com anar a tocar als Estats Units, i ho vam aconseguir! Vull pensar que queden reptes per aconseguir (menys jugar al Barça). Una sèrie, una pel·lícula, més discos, més musicals... Ara estem dissimulant, però tenim una idea per a una pel·lícula.

P. Apuntant Shakespeare o actuant-hi vosaltres?

F.P.: Crec que la gran clau pels Amics és que quan t’estimes el projecte, vols el millor pel projecte. I segurament el millor per aquest projecte és que no hi actuem nosaltres (riuen).

P. Jugant a ‘Ciència-ficció’ [Espècies per catalogar, 2012], hi ha alguna cançó que us agradaria esborrar de totes les nostres ments perquè la poguéssim tornar a escoltar com si fos la primera vegada?

J.E.B.: Segurament, ‘Louisiana’. Perquè hi ha molta gent que ens escriu reaccionant a les cançons. I ‘Louisiana’ arribes al final i emociona el tancar la història, aquest personatge que diu “us enyoro” però és incapaç de verbalitzar-ho. I en aquest moment, en què l’oient s’adona que els està enyorant quan llegeix la carta, crec que és el que fa que sigui especial i el preferit per a molts.

D.A.: Hi estic d’acord. De fet a la versió que hem regravat amb el Sergio Dalma i Marco Mezquida al piano, vam convidar gent per sortir al videoclip, que tingués alguna relació, i la nova versió la van descobrir des d’allà. Va ser molt bonic.

P. Com a bons amics de les arts hem de parlar de pintura, amb el ‘Matrimoni Arnolfini’ [Espècies per catalogar, 2012]. Aquí canteu que tornar sempre és la millor part de l’aventura. Als Amics de les Arts on els agradaria tornar, per un dia?

F.P.: A mi m’agradaria poder tornar al pis on vivíem i veure’ns. Quan tocàvem la guitarra, veure’ns i pensar: “no teniu ni punyetera idea del que us queda per davant”.