Bárbara Lluch: “Si fos un senyor de 65 anys, els divos de l’òpera em farien cas”

“Arriba la primera i marxa l’última” és el consell que Núria Espert va donar a la seva neta Bárbara Lluch quan es va voler dedicar a dirigir òperes. I també que no llegís les crítiques. Potser no és la faceta més coneguda de la seva llarga i prolífica trajectòria, però la cèlebre actriu catalana -que aquest mes de juny farà 90 anys- també va dirigir produccions operístiques durant una època “que no va ser la més feliç de la seva vida. Quan estava treballant a Covent Garden (Royal Opera House de Londres) en el Rigoletto va agafar una depressió, i ella creu que la raó va ser la soledat de la direcció. No s‘ajustava al seu caràcter i ho va acabar deixant”, recorda Bárbara Lluch. Una conversa on parla de la influència de l’àvia, les dificultats que troba una dona en un món tan competitiu i masculinitzat com el de la lírica i de com ha fonamentat decisions artístiques en episodis foscos de la seva vida.

Formada a Anglaterra, Bárbara Lluch va començar fent d’actriu com Núria Espert. Reconeix que abans li costava parlar de la seva àvia en les entrevistes, tothom preguntava per ella, ara és diferent, no li fa res “perquè estic més segura de mi mateixa, he treballat més, no em sento tan jutjada. És de les coses més meravelloses que m‘han passat a la vida”. Al revés que l’àvia, Lluch va deixar l’actuació i va provar la direcció d’escena, i ja fa 20 anys que s‘hi dedica, primer com a ajudant de figures internacionals, i més tard liderant produccions com La Sonnambula de Bellini que es va estrenar al Teatro Real de Madrid fa tres anys i que ara ha arribat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb una de les millors cantants del món, Nadine Sierra, i un dels tenors que està cridat a formar part de l’Olimp operístic, el basc Xabier Anduaga: “Per separat són espectaculars, però junts són galàctics: la química que tenen, com barregen les seves veus”.

I encara podríem afegir un altre adjectiu: “generosos”, per haver acceptat la visió feminista que proposa Bárbara Lluch. La Sonnambula parla d’una noia de posició modesta (Sierra) que està a punt de casar-se quan l’acusen, injustament, d’anar-se‘n al llit amb un home ric. Està a punt de contraure matrimoni amb un home (Anduaga) gelós compulsiu, una persona “tòxica”, com diríem ara. En el llibret original de l’òpera, al final, el casament s‘acaba consumant quan es descobreix que la protagonista no ha enganyat el seu promès, però Lluch ha canviat aquest “final feliç Disney”. “El personatge de Xabier no és un petit príncep afectuós. No m‘ho he inventat, es veu molt clar en el text. Si fos a instagram, seria una persona amb red flags, cancel·lada. Ell tracta a la seva promesa -amb perdó- com una merda”.

Aquest enfocament parteix de la pròpia experiència de la directora d’escena com a víctima de violència masclista: “Quan vivia a Londres, fa uns 12 anys, vaig tenir una parella que va començar a tenir un comportament gelós. Vaig aguantar que m‘insultés, dient-me puta, vaig aguantar els atacs de gelosia perquè arribava a mitja tarda i es pensava que me n‘estava anant al llit amb algú de la feina. Vas aguantant fins que et cau un cop a la cara. Vaig denunciar-lo. Va acabar a presó, no molt temps, i amb una ordre d’allunyament”. Lluch “defensa a mort” la interpretació del llibret de La Sonnambula on, segons ella, hi ha un exemple evident de maltractament. “No podem normalitzar situacions quan estem en un lloc de responsabilitat. I per a mi el teatre ho és. El teatre és sempre polític”.

I en el sistema operístic actual, una directora d’escena dona i disruptiva té marge de maniobra? Qui mana ara en el món de l’òpera? Bárbara Lluch respon: “El director d’escena ja et dic jo que no mana. Almenys jo. No hi pinto res, vaja. Ara mateix diria que manen els cantants. Els divos son els que omplen els teatres. Ha tornat l’època de Pavarotti i la Callas. Van amb les agendes tan plenes a tants anys vista que es donen situacions complicades: no tens les cinc setmanes per assajar o, de sobte, assagen Madame Butterfly o Salomé sense les protagonistes. Es fa com es pot, sincerament. La pregunta és si el públic se n’adona o no. Perquè si el públic no se n’adona, els teatres continuaran fent-ho” i continua: “quan els divos no volen actuar, no volen actuar, i jo no puc fer la meva feina. Tampoc hi ajuda que sigui dona i jove. Si fos un senyor de 65 o 70 anys potser em farien més cas”. La Sonnambula es pot veure fins al 9 de maig al Liceu.

Aquesta entrevista es va emetre al programa ‘Tot és comèdia’ de Ser Catalunya el 3 de maig. Podeu recuperar-la en aquest enllaç.