El desvari cruel i pervers de l’eplèndid contista Jordi Masó
Les narracions rodones de ‘Jo això ja no ho veuré’ no permeten que desaparegui el somriure
Es pot compondre un conte rodó sobre un sofisticat procés de donació d’òrgans a partir del cens que sol aparèixer a l’inici o al final d’una novel·la sota l’encapçalament de “Dramatis personae”, en què l’autor sol llistar el nom, el cognom i l’activitat principal que assumiran o han assumit els personatges en el que llegirem o hem acabat de llegir? O ens podríem haver imaginat mai que en un apartat tan clàssic com el dedicat als “Agraïments” —sempre el menys costós d’escriure perquè els gestos de fraternitat no requereixen cap elaboració dificultosa—, on l’autor es concedeix unes pàgines per mostrar respecte, veneració i homenatge als amics i els mestres que han estat a la vora seu durant la redacció del llibre, hi localitzaríem una terrorífica narració al voltant d’una secta apocalíptica?
I a qui se li podia ocórrer transformar una obsessiva i trivial pàgina web dedicada a ressenyar la qualitat dels serveis oferts en uns prostíbuls en una tràgica i impossible història d’amor? I més encara: hauríem sigut capaços de concebre, usant tan sols catorze estampes rutinàries, un conte tristíssim de Nadal i alhora profundament ambivalent perquè de manera radical es juga amb la realitat i la ficció? I a qui se li acudiria narrar la destrucció del planeta Terra arran de l’impacte d’un asteroide de proporcions monstruoses, relatant com moren simultàniament noranta-nou personatges mentre realitzen les seves tasques quotidianes, ubicats arreu del món i cadascú amb la seva personalitat definida a la perfecció?
Certament, l’únic que ens sorprendria de Jo això ja no ho veuré —és la frase irònica, ja que tots pertanyen al gènere distòpic, que en un moment o altre diu algun personatge de cada un dels nou contes que s’hi reuneixen— seria que Jordi Masó (Granollers, 1967) no ens sorprengués perquè, des de Polpa (2016), ens ha ben acostumat a trobar en la seva obra el que llegim en una de les narracions més sobiranes del recull, ‘El dossier DZO’, on uns asèptics informes policials, confegits per un cervell obstinadament buròcrata, esdevenen una apassionant investigació detectivesca: “La bellesa d’una història rau en el tractament, en com s’explica, no pas en què s’explica, va dir una vegada un escriptor nord-americà del segle XX”. Com William H. Gass, l’autor esmentat en el text, i que figura juntament amb Gilbert Sorrentino i Vladimir Nabokov en les cites que obren el llibre i que serveixen de nítida targeta de presentació dels seus propòsits literaris, Jordi Masó es revela com el consumat propietari d’un laboratori d’artefactes literaris on realitza deliberades elaboracions experimentals de l’experiència que reverteixen sobre el no-res, com si li calgués trencar en tot moment amb els marges narratius tradicionals per adquirir la consciència d’un present intraduïble i insoluble.
Llegim Jo això ja no ho veuré i en cap moment ens desapareix el somriure —el gavadal de recursos còmics de tota mena que posseeix l’autor sembla inexhaurible, tan estructurals com morals—, però tal com passava al seu anterior llibre de contes, Les males herbes (2022), el desvari cruel i pervers es converteix en una banda sonora contínua i impecable, aquí a causa sobretot de la presència malèfica i absurda de les lleis dictades per les supersticions de les noves tecnologies: poques vegades es deuen haver descrit tan bé les imbecil·litats d’un imbècil emmotllat en una tirànica adolescència perpètua a les xarxes socials com a ‘Xarxa’ —que juga amb la forma del dietari—, i poques vegades es deu haver inspeccionat amb tant de rigor la política de l’emocionalisme com a ‘Un avi a casa’, que es val del format del guió documental per retratar sense clemència la gravetat fatídica de l’estupidesa institucional.
L’únic conte de Jo això ja no ho veuré que reclama des de la primera frase la seva condició de “conte convencional” es titula ‘Filigrana’, i, evidentment, ni la trama sobre el peculiar concepte de la paternitat que s’hi exposa, ni la seva execució, avalen el que Jordi Masó anuncia en una de les abundoses notes a peu de pàgina que l’acompanyen, que es tracta d’un conte “que va al gra, a l’essència de la història, i que confia que caurà a les mans d’un lector perspicaç que sabrà intuir què amaga l’iceberg del qual només entreveiem la punta”. Tampoc ens ha de sorprendre que acabi justament de la manera que se’ns avisa que no convé perquè, “en benefici de la fluïdesa, potser el conte acabarà prescindint de metàfores, que embelleixen però que, segons com, també enfarfeguen”. Dur-se la contrària a si mateix no és una de les gràcies menors de l’art de l’esplèndid contista que és Jordi Masó, malauradament “un escriptor tan aclamat com poc llegit”, tal com diu ell de William H. Gass.
Jo això ja no ho veuré
Males Herbes
291 pàgines. 19,90 euros
