Jugar amb la llengua d’Ali Smith

L’últim llibre que Raig Verd ha publicat d’Ali Smith és la conferència que va pronunciar fa uns anys a Cambrid­ge, a la mateixa universitat on Virginia Woolf fa gairebé un segle havia exposat les idees que confegirien el famós Una cambra pròpia. Es tracta d’una evocació, en l’estil informal que la caracteritza, en què barreja assaig i ficció per rememorar la reflexió revolucionària de Woolf i repensar-la en el present des de perspectives noves com a model de resistència i imaginació. Tot passejant pel riu com fa Woolf en el seu llibre, Ali Smith es troba un personatge jove no binari que posa en qüestió tot el que ella diu, la desafia i la fa interrogar-se sobre els prejudicis i les idees preestablertes. No es tracta d’un text representatiu de la literatura de ficció que sol fer Smith, però tampoc aquí, parlant d’una autora a qui admira especialment, deixa de jugar amb la llengua (enamorada del “però” amb què Woolf comença la seva conferència) ni de fixar-se en detalls trivials a partir dels quals sembla bastir un text absolutament arrelat a la seva època, la nostra.

En català, la primera novel·la d’Ali Smith es va publicar el 2014, Com ser-ho alhora (How to be both en anglès), una història enlluernadora on s’explora la importància de l’art i la cultura, l’activisme, el dol, i on el passat i el present es confonen. Una de les característiques d’aquest i de tots els seus llibres és una manera absolutament personal de fer servir els signes de puntuació, d’incloure cites, d’ignorar les cursives, de marcar els diàlegs amb la mínima intervenció... Per començar, en aquest llibre no hi ha un primer i un segon capítol, sinó que són intercanviables, la meitat de l’edició en té un primer i l’altra meitat, l’altre. I la seva marca d’estil més definitiva són els jocs de paraules, que fan créixer nous significats o noves maneres de veure els significats antics, i generen pensament. Aquesta manera de jugar a pensar a partir de les paraules no facilita la feina de trobar equivalències al traductor (en dono fe), però al mateix temps ens dona molt camp per córrer amb total llibertat. En aquest primer llibre, el joc ja comença amb el títol: com ser alhora paret i fresc, home i dona, primer i segon capítol... Res no és només una cosa, sinó que som moltes coses alhora. El sentit i la manca de sentit de les paraules —la força que tenen per dominar i ocultar-nos la veritat pot servir alhora per resistir i subvertir les normes— és una qüestió que travessa tota la seva obra.

D’ençà de 2014, s’han publicat deu novel·les d’Ali Smith en català, les més destacades, les que formen el quartet estacional, que seguint el seu tarannà rebel va seguit d’un cinquè llibre, en català titulat La torna (Companion Piece en anglès). Aquestes cinc obres, escrites en temps real i publicades de seguida com aquelles novel·les per entregues de temps antics, podrien considerar-se una història novel·lada del primer quart del segle XXI. Quan va sortir Tardor (en anglès el 2016), se la va qualificar com la primera novel·la del Brexit, que sí que és un dels aspectes que hi apareixen, però també s’hi troben el canvi climàtic, l’extrema dreta, la immigració, les eleccions presidencials nord-americanes, la política, l’art, les relacions humanes, tot tenyit amb una efervescència que combina somnis, fantasies i records i que fa que les circumstàncies més fosques de la societat es vegin il·luminades per una mena d’esperança. Smith fa servir la ficció per permetre’ns acostar-nos a veritats que són difícils d’expressar o d’articular.

A totes les novel·les del quartet, Smith rescata escriptors i artistes: a Tardor, una desconeguda Pauline Boty, pintora que va morir als 26 anys i va deixar una obra ingent; a Hivern, l’escultora Barbara Hepworth; a Primavera, Rainer Maria Rilke està a punt de trobar-se amb Katherine Mansfield a l’hotel d’un poble suís on tots dos van passar una temporada; i a Estiu trobem escriptors com el Fred Uhlman de L’amic retrobat o la Lorenza Mazzetti directora de cinema i autora de Il celo cade i Con rabbia. I en totes apareixen contínuament referències ocultes, sense ànsia de lluir-se sinó amb l’ànim de fer intervenir escriptors d’altres temps —Orwell, Shakespeare, Dickens, Keats, Huxley, Dylan Thomas— que li marquen el camí. A mi em sembla una literatura directa, molt viva, de gran senzillesa, i amb molt interès per plantejar situa­cions que et fan anar més enllà.

Tot just l’any passat es va publicar Gliff, una història que s’ha qualificat de distòpica però que passa en una Gran Bretanya brutal, i real, dominada per forces totalitàries, on l’omnipresència i l’opressió de la tecnologia té tothom obnubilat. Els que queden fora del sistema, que no tenen mòbil (“educador”, en diu), són “no verificables”, no tenen lloc en el sistema. Un recurs present en moltes altres novel·les d’Ali Smith és l’aparició d’adolescents amb una mirada tan directa de les coses i uns comentaris tan obvis que deixen desconcertat qui els llegeix. Per exemple, en aquesta història, si no tens passaport no existeixes, i la nena diu: “Un passaport no demostra que som nosaltres. Demostra que un passaport és un passaport. Nosaltres simplement som nosaltres”. En poques paraules, es podria dir que aquest llibre és una faula contemporània sobre la força transformadora d’allò que no encaixa.

Volia posar algun exemple dels jocs de paraules endimoniats que m’han ocupat hores i hores i m’han fet fer llistes infinites per treure’n l’entrellat, però passa que, un cop has resolt un repte que t’has trobat a la traducció, ja deixa de ser un problema i costa de veure-hi la dificultat. Se m’acut, però, que potser qui llegeixi aquest article em podrà ajudar en la traducció que tot just he començat del seu darrer llibre, que en principi es titularà Glyph, en contrast amb l’anterior Gliff. És un petit diàleg:

It’s written in the scars.

You mean stars, I said.

S’accepten propostes.

Dolors Udina és traductora i professora de Traducció. Entre molts altres, ha traduït l’obra d’Ali Smith al català