Jordi Raventós, editor d’Adesiara: “La sostenibilitat que es demana al sector literari és de cara a la galeria”

Adesiara ha arribat a la majoria d’edat com una de les editorials més estimades i respectades al sector. Jordi Raventós (Martorell, 1970), que s’autodefineix de broma com un “professor boig”, ha demostrat que es pot arribar als lectors sense tractar-los amb condescendència. Des del 2007 edita clàssics universals i d’aquí amb la voluntat d’omplir forats perquè hi hagi en català un catàleg a l’altura qualsevol gran llengua. No cal parlar gaire estona amb ell per imaginar-se’l convencent qualsevol de llegir Plaute o Ignasi Iglésias, amb aquest to entre idealista i seriós. Ara bé, com és habitual en el sector editorial català, tirar endavant un projecte com aquest acostuma a requerir dedicació completa i risc econòmic. Fa unes setmanes que Raventós denuncia que a aquest equilibri tan fràgil s’hi han afegit entrebancs burocràtics, amb un canvi de normativa que ha fet que moltes editorials perdin una subvenció amb què comptaven. En parlem a les portes de Sant Jordi.

Pregunta. Ha estudiat tres filologies i és corrector.

Resposta. Vaig treballar a Quaderns Crema amb Jaume Vallcorba quan encara estava a la universitat. Hi vaig entrar recomanat per Anton Espadalé, que va ser professor meu. Vallcorba em va dir que li era igual que tingués tantes carreres, el que li va interessar era que hagués llegit vuit vegades el Quixot.

P. Quins han estat els seus mestres?

R. Primer Andreu Rossinyol, amb qui vaig coincidir a Quaderns Crema i encara corregeix a Adesiara. I després Montserrat Ros, una de les grans sàvies d’aquest país, que vaig conèixer quan vaig treballar a la Bernat Metge i ella la dirigia. Vam ser molt propers, fins al punt que m’ha deixat els llibres en herència. Els dos són molt humils i alhora un prodigi, vaig aprendre a dubtar de tot. Hi ha correctors que acaben la carrera i es pensen que en saben més que Fabra. Carles Riba es va morir reconeixent el pare de Montserrat Ros, Josep Ros, que havia estat tota la vida un esclau del diccionari. Alhora, de Montserrat Ros també vaig aprendre que cal desconfiar del diccionari.

P. Per què va decidir crear l’editorial?

R. Va ser una reacció a les presses del sector. Crec que fan molt mal a la literatura del país. Encara sents traductors que haurien fet una repassada més però els treuen els llibres de les mans. Per altra banda, volia omplir buits de clàssics que no es trobaven en català a les llibreries. A la majoria d’editorials, si fan una primera tirada i va molt bé, ja no en fan una segona. Jo faig la inversió de tornar a imprimir, perquè crec que han de ser-hi, i sempre corro el risc de tenir-los al magatzem. Soc idealista o bé suïcida.

P. Diuen que cada generació ha de tenir els clàssics traduïts.

R. En els clàssics grecs i llatins, a la Bernat Metge hi havia una tradició noucentista, que nosaltres hem defugit. Oferim traduccions cultes però accessibles. Una cosa que he après de Montserrat Ros és a filar prim: no cada traductor d’anglès pot traduir una novel·la del XVIII o del XX. És imprescindible que hi estiguin còmodes. Jo els passo una llista de tres possibles títols, i els deixo triar. I no poso terminis. D’altra manera, molts dels títols que hem publicat no s’haurien fet mai. Si ens hem esperat 800 anys a llegir segons què, no ens vindrà d’uns anys més. Adesiara vol dir de tant en tant: de tant en tant farem un llibre. I m’agrada molt escoltar: l’any que ve faré un Fielding perquè me’l va recomanar el traductor.

P. L’any 2011 comenceu la col·lecció “De cor a pensa”, dedicada a autors catalans.

R. Hi havia un buit. L’editorial Curial, un dels pals de paller fa 30 anys, ja no existia. Les editorials del moment havien marcat una línia diferent. I hi havia llibres que calia publicar per trencar amb el cànon de Molas, que està molt bé, però havia deixat buits. La idea era publicar llibres dels segles XIX i XX, però ha acabat havent-n’hi molts més del XX, i concretament de l’època entre la República i la postguerra: fa poc hem recuperat Carme Montoriol i Cèlia Suñol, per exemple. I ara estic content perquè rebem moltes propostes, ens hem guanyat la fama de fer les coses artesanals. L’any que ve farem un dietari inèdit de Suñol.

L’editorial va néixer com a reacció a les presses del sector i per omplir buits de clàssics que no es trobaven a les llibreries

P. Casos d’èxit inesperat?

R. El Poema de Guilgamesh, que em pensava que ens el menjaríem amb patates, perquè poc abans n’havia sortit una versió a Poncianes. També Saviesa grega arcaica, dels mal anomenats presocràtics. Però els menys venuts no són menys importants, com ara Berenice, de Racine. Les tragèdies antigues no estan de moda, però les continuarem fent. Sempre t’emportes sorpreses: el primer llibre que vam reeditar va ser Converses de meuques de Llucià de Samòsata, gràcies, en part, a una columna laudatòria de Jordi Llovet a Quadern. El Cançoner de Ripoll també ha anat molt bé. Es tracta d’anar omplint, i no penso acabar.

P. Com veu el planter de traductors i correctors?

R. Hi ha un bon planter de traductors, també gràcies al fet que tenen més visibilitat i surten sempre a les cobertes. No conec prou el conjunt dels correctors, però penso que també haurien de sortir sempre a la pàgina de crèdits.

P. Andreu Rossinyol em va dir un cop que no hi està d’acord, amb aquesta reivindicació.

R. Perquè ell és molt humil i és cert que a vegades fas una correcció primera i no saps què se’n fa després. Jo un cop vaig demanar que em traguessin dels crèdits d’un llibre de Quaderns Crema.

P. Quina és l’estructura de l’editorial?

R. Jo gairebé visc de l’editorial, però sempre he anat desbordat. També faig classes i correccions per a altri. I tres persones m’ajuden en hores mortes, perquè tenen altres feines. Programem 18 o 20 títols l’any, i en publiquem 15 perquè no tenim més mans.

P. Aquests dies s’ha compartit molt una queixa de l’editorial contra l’administració: es van retirar les ajudes a la producció per una normativa sobre els segells de paper ecosostenible que es va aplicar amb caràcter retroactiu.

R. El nostre cas és estrany perquè el segell hi és, però el nostre és l’europeu, que surt a les bases de la convocatòria de la subvenció, però ara no l’accepten. I mira que faig servir el paper més car del mercat, d’aquí a 20 anys els llibres d’Adesiara estaran igual. Com que l’Ecolabel deu ser caríssim, cap impremta el té i cap editorial fabrica el paper, però ens diuen que no serveix el del fabricant, que l’hem de tenir nosaltres. Això no ho havien dit prèviament. Al mateix fabricant de paper li he de demanar un altre certificat, i encara riuen ara. Si hem sigut ecològics durant 18 anys, per què ho hem deixat de ser? Amb el seu certificat es pot anar per tot Europa.

P. I quina resposta heu rebut des del Departament de Cultura i l’ICEC?

R. Amb Ignasi Moreta, editor de Fragmenta, ens vam reunir amb la consellera, però jo ja ho dono per perdut. Em van convocar a l’ICEC per dir-me que no accepten la resolució. Llavors, per què em convoquen? Perquè calli i deixi de fer piulades. La consellera va semblar que entenia la qüestió, però suposo que no pot anar contra els tècnics, o tenen por als cessaments. Hi ha un excés de burocràcia, i amb una mica de sentit comú ens en sortiríem. Jo ja ho dono per perdut, perquè vam fer recurs d’alçada i no el van acceptar.

P. Hi ha 57 editorials afectades, moltes d’elles independents.

R. Això no ho sé, perquè no tots els casos són iguals. Fragmenta no van posar el logo perquè la resolució no havia sortit quan van demanar l’ajut. La Generalitat s’escuda en el fet que s’havia avisat en unes sessions informatives del Gremi, però qui mana és el DOGC. No conec tots els casos, la majoria deuen ser com Fragmenta, i els editors no es van assabentar de la resolució. Però potser entre la llista n’hi ha de ben denegades per altres motius, perquè no han complert bé alguna de les bases.

P. Què creu que caldria fer per garantir la sostenibilitat en la producció de llibres?

R. La sostenibilitat d’aquestes resolucions és de cara a la galeria. L’Ester Andorrà de LaBreu va piular molt encertadament que tot el paper de les editorials catalanes ja és ecològic, tots els fabricants de paper treballen amb paper que ve de boscos replantats. Per tant, el segell de cara a la galeria queda molt bé, però hi ha altres maneres de ser sostenible. S’haurien de valorar les editorials de fons, que tenim tots els títols disponibles. Nosaltres els tenim pràcticament tots i ja són 250 llibres al catàleg. I després n’hi ha d’altres que fan servir paper molt ecològic però després trinxen els llibres. Diuen que és molt difícil, tenir això en compte, però no ho hauria de ser. Jo no he destruït mai cap llibre, però sé que quan ho fas has de tenir un certificat notarial. Tampoc sé quantes editorials fan liquidacions de llibres venuts i no venuts, nosaltres ho fem, però no ho fa ningú.

P. Quants diners es poden perdre amb aquest error?

R. A nosaltres ens afecta en quatre llibres. Els ajuts de producció es poden demanar per la meitat de la producció anual, i per a nosaltres això implica entre mil i dos mil euros per llibre. Adesiara i Fragmenta ho poden assumir, però hi ha editorials més petites, com Arola, a qui pot afectar molt més. Per això vaig fer la piulada, perquè jo puc sobreviure, però em preocupa el sistema.

P. Creu que estan ben plantejades, les subvencions públiques al sector editorial?

R. Sí, el sistema està ben muntat, hi ha diferents tipologies, els ajuts a la producció, el d’interès cultural, el de traducció… No vull exclusives, si els grans grups tenen dret a accedir als ajuts, em sembla bé, però pel que fa a la sostenibilitat, sí que penso que els arguments són de cara a la galeria, i hi ha moltes altres maneres de vetllar-la. Quan es fa un club de lectura al meu poble, les biblioteques porten exemplars de tot Catalunya, quan podrien parlar amb l’editorial i fer un preu especial perquè la gent compri el llibre.

P. S’ha parlat molt de les dificultats de les editorials independents en un panorama cada cop més concentrat.

R. No és fàcil un mercat on de cada deu llibres només tres són en català. Més enllà d’això, Adesiara va bé perquè mai hem tingut la voluntat de fer calés. L’objectiu és fer llibres que no hi eren: depenem del lector fidel, i el tenim. Hi ha molts fanàtics d’Adesiara que en tenen tots els llibres. Això m’ho va dir Josep Cots quan acabava de començar, que tinc un coixí perquè hi ha 200 persones que es compraran qualsevol cosa que faci. Una de les gràcies del món editorial és que ni el millor màrqueting determina del tot si un llibre es vendrà. Del Tal qual de Paul Valéry ja n’hem venut tres mil exemplars, i no s’ho esperava ningú. Hi ha un públic, que no és multitudinari, però hi és. És cert que les polítiques que es fan per afavorir el públic lector no van bé. Els nostres llibres entren en programes educatius si professors vocacionals els fan entrar fora dels programes oficials, però aquests professors hi són. Hi ha joves que llegeixen, però s’ha d’afavorir que del best-seller passin a Dostoievski.

P. Com es convenç els no convençuts?

R. Cal entrar-hi i anar veient. Petroni és més modern que la majoria d’escriptors actuals, té moltes menys neures. Tenim unes prevencions culturals que venen de tots els anys de moral i cristianisme que els romans no tenien. En el tema eròtic i amorós (que és el mateix en grec i llatí), sorprenen per la seva modernitat. Abans que no els prohibeixin, com als Estats Units, aprofiteu-los.

P. Com veu Sant Jordi?

R. S’ha convertit en un mercat de Calaf, però a nosaltres no ens va malament. En general les editorials es pensen que els lectors no hi toquen, i la majoria sí. No em preocupa, perquè ja triaran. I si en algun moment em va malament, no faré 15 llibres i en faré cinc. Un cop, a La Setmana, un editor em deia que l’any passat a la mateixa hora havia venut menys. A mi m’és igual, a mi m’interessa xerrar amb la gent i intento mantenir com puc aquesta cosa idealista, això explica títols com aquests [duu una bossa de paper amb les últimes novetats: Déu i l’Estat de Bakunin i Els tigres de Mompracem d’Emilio Salgari], els faig perquè són brillants. Bakunin té la mala fama que li han donat els marxistes, però Feuerbach se’l sabia de memòria, va estar a les barricades amb Wagner… I he trobat el traductor ideal, Josep Alemany, que era de la CNT de Martorell quan jo era petit, és un savi i ha fet una introducció estratosfèrica, perquè és el seu tema.