Els artífexs del nou MNAC: “La galeria tindrà un ús al més semblant possible a un carrer mediterrani”

La conversa amb tres dels arquitectes de l’Estudi HArquitectes —David Lorente, Josep Ricart i Roger Tudó, amb l’absència de Xavier Ros, el quart dels socis— té lloc a la sala oval del Palau Nacional i gira al voltant del MNAC, com a autors del projecte guanyador de l’ampliació, associats amb l’estudi suís Christ i Gantenbein. Sota el sostre de l’amfiteatre de la sala oval i acollits per les grades blanques de la intervenció olímpica de Gae Aulenti, que ara sembla prendre un significat inspirador, comencem parlant del que suposa que el mateix equip d’arquitectes sigui el que a finals del 2020 va guanyar el concurs per a l’ampliació del Macba i ara el de l’ampliació del MNAC, i són conscients del que això suposa.

D’altra banda, “no es pot obviar la coincidència en el programa i en la transcendència dels dos projectes. Un és una porxada en una plaça i l’altre un carrer cobert”. Dos edificis amb les seves semblances, com el programa, i diferències, especialment pel que fa a la grandària. “Són diferents i alhora molt comparables”. Certament, comparar-los ens porta a fixar-nos en la funció urbana que tenen, ben diferent. El projecte de l’ampliació del Macba neix a l’espai urbà i el rebla amb la seva façana, cara a cara amb l’edifici Meier, mentre que la intervenció al MNAC el fa urbà. “Se sumen els interessos del MNAC d’estirar el museu cap a la ciutat amb els de l’Ajuntament en formalitzar la plaça Buïgas com una plataforma on conflueixin tres grans equipaments: el nou MNAC, el Pavelló Alemany i el nou Palau de Congressos”, expliquen.

Però aquest requisit suposa un seguit de coses; potser la primera és que els dos cossos del Victòria Eugènia, situats a nivells diferents, ara es connectaran d’una manera més espacial per dins, lligant definitivament la seva atmosfera. D’altra banda, gràcies a la reforma, els accessos, amb les seves marquesines característiques, situats actualment a dos nivells urbans —per la plaça Puig i Cadafalch i per la de les Cascades—, ara s’ampliaran a tres, incorporant un accés panoràmic pel qual s’accedirà al vestíbul del nou MNAC, per mitjà de l’estintolament de tota la façana de la plaça Buïgas, “una exigència de les bases del concurs de situar la nova porta al sòcol de l’edifici de Puig i Cadafalch”. Situada, doncs, sota les divuit columnes salomòniques esgrafia­des, i d’acord amb les diferents operacions per construir un vestíbul amb sentit d’escena amb dues escales dobles als extrems, la façana, marcada per la llarga faixa de vidre, és una resposta a la presència del Pavelló Alemany, quan afirmen “haver cercat un nivell d’abstracció per defugir d’una solució figurativa”. Crec que aquest punt resulta interessant per fer-nos veure on ens trobem. Primer perquè es pot interpretar que l’abstracció sembla un recurs més adequat que un de figuratiu, i ens fa pensar que l’edifici on s’actua és clarament figuratiu; més aviat al contrari, sembla que prenem les “instruccions” de l’edifici veí, el Pavelló Alemany. ¿Ens caurà la bena dels ulls quan d’aquí a uns anys, tot passejant per la coberta del Palau Victòria Eugènia, veiem la misèria de la coberta del pavelló “abstracte”?

No seria equivocat pensar que el projecte d’ampliació del MNAC és en realitat tres projectes. Un, i potser la piè­ce de résistence, és el projecte de connexió amb la construcció d’una galeria articulada i molt diversa que uneix l’extrem del Palau Victòria Eugènia i el Palau Nacional, tot salvant els 29 metres de desnivell entre els dos, i que aprofita la muntanya per esgraonar la pujada evitant un túnel banal, fins a arribar a l’espai del vestíbul de l’actual MNAC. Un altre és la intervenció al Palau Victòria Eugènia amb la transcendent modificació de la seva estructura d’espais i la nova porta urbana que tindrà el museu. I el tercer, les diverses intervencions sobre els espais del Palau Nacional com a resultat de l’ampliació. En tot això hi ha un element que sembla, ara per ara, una peça clau d’aquesta amplia­ció, malgrat les seves petites dimensions relatives al costat de les altres peces en joc. Es tracta de l’actual pont construït al costat nord del Palau Victòria Eugènia. “Amb el pont no hi havia debat, era molt clar”, i es va incorporar des del primer moment al projecte, “era obvi”. Un pont que sembla posar la primera peça de la llarga galeria ascendent i que per fortuna ja existeix. Un gran arc de mig punt que unirà el nou i el vell, prenent així una rellevància singular: sembla que hagi estat esperant ser l’inici d’aquesta llarga connexió. El pont ha resolt la transició entre l’edifici de Puig i Cadafalch i la galeria de les escales de connexió, i amb la seva ubicació durà la circulació del Palau Victòria Eugènia a les vores i no al centre de l’edifici, igual que passa a la coberta, que ja semblava indicar el lloc més adient per situar la connexió. El pont serà utilitzat per sota, penjant una passera vidriada sota l’arc de mig punt, i per la coberta, donant lloc a un passeig mirador que circularà per la vora superior de la façana.

Hi haurà temps per veure quina mena d’espai serà aquesta llarga galeria. No hi ha gaires espais així en el nostre context, amb l’excepció potser d’algunes estacions de metro o de les escales que uneixen els diferents aularis de la UAB, però són clarament arquitectures amb una filiació infraestructural. Aquesta peça no és així. Tampoc podem oblidar que la muntanya és plena d’escales de tota mena, com les escales del Generalife als Jardins de Laribal o les mateixes que discorren pa­ral·leles a aquesta nova galeria que conduirà al Palau Nacional. Però aquestes no són tampoc així. Rebran llum des de diferents llocs, des del sostre amb claraboies o des d’un costat o l’altre amb finestres, i faran possible una relació amb la vegetació del parc que envolta els diferents palaus. En qualsevol cas, ja es pot intuir que aquesta galeria està cridada a ser un espai singular, un gran lloc públic que dotarà els dos edificis del nou MNAC d’una peça que serà l’única asimètrica del conjunt.

La conversa ens duu als aspectes que són constants a les obres i als interessos d’aquest estudi d’arquitectura. Un interès per una construcció crua, podríem dir-ne, despullada. Més aviat­ semblen decantar-se per parlar dels espais en cru, més que pels materials crus. Espais conseqüents amb l’estructura i amb una qualitat atemporal, i pels materials que ofereixen aquesta possibilitat, com per exemple el formigó. A la galeria —el passatge del museu, com ells l’anomenen—, aquests aspectes semblen visibles i es distingeixen dels espais blancs de les sales d’exhibició. Però el que sembla buscar-se de debò és certa ambigüitat que faci que la galeria, per exemple, se situï en un punt entre ser un lloc interior o exterior. En algun moment de la conversa pren forma la idea d’un carrer cobert i que l’espai de la galeria tingui un ús “al més semblant possible a un carrer mediterrani com a model tant espacialment com ambiental”. Probablement, serà el millor regal per al nou MNAC.