Thrillers trepidants i altres fòssils publicitaris per Sant Jordi

Poques setmanes abans de Sant Jordi ja fa dies que les editorials fan sonar la batucada promocio­nal amb la intensitat d’una final de Champions. I per publicitar qualsevol llibre, amb independència del gènere, la categoria gramatical preferida és l’adjectiu. En realitat no hi ha estratègia de màrqueting que no tiri d’adjectius encomiàstics quan vol lloar les virtuts d’un producte, tant se val si es tracta d’un sabó, de l’últim híbrid endollable o d’un festival de música. El món del llibre no n’és cap excepció i en conseqüència no hi ha text de premsa o anunci d’un nou títol que no vingui acompanyat de superlatius de tota mena. El problema és que de tan gastats, de tan ditiràmbics, han abandonat la condició d’adjectius per esdevenir fòssils, llocs comuns més a prop de la caricatura que de la versemblança.

L’altre dia vaig rebre un correu que enumerava les virturs d’una novel·la amb una promesa en negreta: “T’atraparà”. Com que no parlava de Spiderman ni del temps que corre inexorable per encalçar-nos, vaig entendre que es tractava d’una de les metàfores fòssil per excel·lència, sovint arrodonida amb la sentència “T’atrapa des de la primera pàgina”. Tendeixo a no refiar-me d’un llibre que es publicita amb aquesta presumpta virtut, perquè l’experiència ens ensenya que alguns dels millors textos de la història de la literatura requereixen més de 50 pàgines de paciència. Però no és ni de llarg la xacra més greu en la metallengua promocional de la cosa llibresca.

Hauríem de bandejar per sempre les històries i els thrillers “trepidants”: en molts d’aquests llibres no hi trepida res (no som “sacsejats per moviments curts, ràpids i repetits”), i en canvi l’adjectiu és una plaga tan ominpresent que costa d’entendre que algú el faci servir de manera no irònica. Anàlogament, les novel·les “impactants” i les intrigues “absorbents” haurien d’anar al contenidor blau a menys que parlin de col·lisions i de bolquers. Els “relats colpidors” sovint són colpidors només si fem servir el llibre com a arma, extrem poc aconsellable amb exemplars de menys de 800 pàgines. L’expressió “gir inesperat” és una de les més tramposes, perquè allò que és inesperat per als uns, per als altres es veu venir d’una hora lluny. Passa el mateix amb el “final sorprenent” i la “història apassionant”: la sorpresa i la passió, mon cher, són categories subjectivíssimes. Parlem del “ritme vertiginós”? Vertigen és que et pengin de cap per avall de les Torres Petrones, no que l’assassí sigui el personatge que menys t’esperaves. El “suspens magistral” l’hauríem de reservar per citar només Hitchcock, que és literalment el magister del suspens, no per a segons quins epígons d’escola d’escriptura. En la mateixa línia, abandonem per caritat la “trama addictiva”, perquè hi ha tortures medievals que generen més addicció que algunes de les trames que es publiquen. I sobretot, mantinguem-nos ben lluny de la clàssica novel·la que “no et deixarà indiferent”: un cop de puny a l’estómac tampoc et deixa indiferent i això no el fa atractiu.