Als grups de música: si torneu, no marxeu, si us plau

Cada cap de setmana que sortim i que bevem una mica massa i que trobem un membre del mític grup solsoní Despertadors Atòmics, perdedors dos anys consecutius al Sona 9, els demanem entusiasmats: “Tornareu?”, la resposta sempre sol ser la mateixa: “No”. Bé. En aquest mateix poble els The Foten Soroll fan un concert cada primavera i aviat farà 60 anys que toquen. Bé. Sí, segurament, en ambdós casos estem malacostumats.

Actualment, tots els grups diuen adeu i és temps de gestionar el dol: ja no es passa ni es pateix ni et solca. Ara es gestiona: té protocols i fases que elles mateixes generen un dol perquè si te’n saltes una, per oblit o desconeixença, el dol sobre dol es solapa i la gestió se’n va en orris i no n’has començat un que ja n’estàs gestionant un altre. Però tampoc volia parlar d’això, simplement volia dirigir-me amb to de súplica a totes les bandes que decideixen plegar per dir-los que s’ho pensin bé, que no tinguin pressa, i que no és pas culpa seva, però els adeus fan mal a la gent que hem dipositat una mica de vida en les seves cançons.

I soc conscient que potser n’esteu cansats, que ja fa temps que passeu massa estona junts, que teniu ganes de fer altres coses, projectes que en diem ara, i que tot té un final i s’acaba i passa i tal dia farà un any. En soc conscient; però l’adeu és un lloc molt abrupte, molt escarpat, un estimball on s’acumula el rovell a la ferralla de les coses boterudes que ja mai més ningú en farà res. No soc ningú per dir-vos-ho, però i un “fins aviat” en forma de prat amb l’horitzó ample? Aquestes metàfores m’estan quedant xarones com les camises sense mànigues, però voldria adornar-ho una mica perquè la súplica en carn viva sempre sona molt desesperada.

Sé que ho heu pensat i us ho heu repensat, però... per què no anem fent junts? També hi ha èpoques que no us he escoltat, que he sortit a prendre l’aire, a conèixer gent nova i a plorar per les cantonades, però mai he pensat: “mai més”. Anem fent, va. Creixem junts. És que tornareu i la nostàlgia em portarà al lloc d’abans, allà on vau acomiadar-vos i no serà un lloc real perquè jo ja m’hauré fet gran i tornaré a escoltar les vostres cançons que ja no seran cançons, sinó que seran flotadors d’una joventut, d’uns anys que ja no tinc, ni tindreu vosaltres, d’un temps que ja vam viure, i m’hi arraparé fort i farem el ridícul perquè ja no som qui érem. Pareu, respireu, però no digueu adeu, o com a mínim, no cardem la nostàlgia pel mig. Anem fent que també és maco: la cresta de l’onada és divertida, apassionant, intensa, però jeure a la sorra és la vida, la vostra i la meva. Hem d’aprendre a jeure i, quan tinguem l’esquena rostida, tornar-hi, vinga, a saltar onades!

Concerts per dir adeu? No. Us proposo una gira anomenada “Ja ho trobarem!”. Soc conscient que no mourà masses, ni omplirà estadis, però que no és maco, això de ja ens trobarem quan en torneu a tenir ganes, quan torneu a fer cançons des de la vostra nova casa que haureu anat construint en silenci durant el temps que passa entre un “fins aviat” i un “ben tornat”. Perdoneu, però encara em costa això dels “fins a una altra” guarnits de finals definitius. Però feu el que vulgueu, de veritat, jo ja m’ho aniré gestionant.