Edi Pou recepta ritmes imparells per trencar l’ordre musical

Diu Roland Barthes que “el primer que imposa el poder és el ritme: un ritme de vida, de temps, de pensament, de paraula”. Aquesta metàfora ben bé podria traduir-se a l’àmbit musical: el ritme ens ordena, en totes les connotacions de la paraula. Justament és una de les imposicions que intenta desbaratar Edi Pou, proesa que també porta a la pràctica amb les bandes Za!, Los Sara Fontan i La Orquesta del Caballo Ganador. Després d’un desagraït exercici d’escoltar el Top 50 de diferents països de tots els continents, confirma la seva intuïció que els artistes locals segueixen un patró global i uniforme. “Ens trobem en un moment històric paradoxal: justament quan més accés a la informació tenim, és quan experimentem una major pèrdua de la diversitat sonora”. En paraules de Johanna Hevda, “la promesa de l’universal només amaga el fracàs de l’universal”. Tot allò simplificat com a expressions musicals minoritàries és la vertadera majoria diversa.

L’homogeneïtat de les playlist musicals que tant espanta Pou continua amb la sensació del que Mark Fisher va resumir com la lenta cancel·lació del futur o la pèrdua d’una imatge atractiva de l’esdevenidor, on tota creació innovadora ja està superada. Gràcies a l’assaig breu de Nou elogis de l’imparell (H&O), recuperem l’emoció de l’escolta en els ritmes trencats o els malanomenats odd time signature (compassos estranys), sigui a través de la polirítmia o convivència entre dos ritmes; de la polimetria i els compassos diferents en una mateixa unitat; del phasing o combinació de dues figures que comencen igual i es desplacen diferent; i sí, del ritme imparell o tot allò que no són ritmes binaris invariables. Res que no estigui ja inventat i que ens mostra un context farcit de narratives alternatives, tot aparellant-se amb la “modernitat singular” del filòsof Frederic Jameson: la capacitat de certes formes d’art radical, ara enteses com a clàssiques o tradicionals, per recordar-nos altres possibilitats il·lusionadores.

La negativa de connectar amb altres realitats de la indústria musical actual, que veu dels fenòmens deslocalitzats però segueix concentrant el negoci des dels Estats Units, elimina tota complexitat. Fins i tot, fa creure que tenir gustos alternatius és excèntric o, pitjor, elitista i propi d’un capital cultural performatiu, quan, com recorda l’autor, molts altres contextos, des dels amazics del Mediterrani sud fins als bosavi de Nova Guinea, gaudeixen de les complexitats rítmiques, ignorant el que aquí passaria per una obligada formació acadèmica. Elitista, qui? Allò que en diuen natural és més aviat patrimoni o tendència d’allò cultural, i en aquesta tessitura es pregunta: què s’imposa ara mateix en el sentir de la humanitat?

Penso, recurrentment i al llarg dels anys, en una cançó —i imatge explícita— de la banda d’Idaho Built to Spill, que a ‘Broken chairs’ de Keep it like a secret (1999) cantaven sobre les cadires trencades a les quals el cos s’acostuma. Com si, d’alguna manera, trobéssim un lloc millor on posar el cul. Hi ha altres maneres d’escoltar. Una de les grans referents en aquest camp, Pauline Oliveros (1932-2016), al llarg de molts anys proposava posar el focus en l’oient i la seva comunitat, “escoltar l’escolta”, i fer-ho de totes les maneres possibles per tal d’afrontar els reptes d’allò desconegut o inesperat. Els ritmes no binaris, com qualsevol proposta d’abastar l’escala de matisos, ens replanteja la noció d’ordre. I qui no desitjaria, arribats a aquest punt, aprendre a percebre més enllà de la imaginació?

Nou elogis de l’imparell 

Edi Pou  
H&O Editorial
132 pàgines. 14,50 euros