Joan Alcover, “el més digne dels romàntics”, ben presentat

Un dels capítols d’Arnau, la novel·la en vers d’Adrià Targa, és un peculiar descens als inferns. Com a la Commedia, els viatjants pel més-enllà poden intercanviar quatre frases amb poetes del passat. Un dels primers que troben és Joan Alcover (Palma, 3 de maig de 1854 - 26 de febrer de 1926), que reconeixen com “el més digne dels romàntics” i a qui demanen una recepta secreta: “Com podem expressar els dolors viscuts / sense tòpics i amb versos consonàntics?”. El poeta respon que el que cal “és un vers mesurat i amb passió”. L’episodi sintetitza bé la consideració que ens mereix Alcover: per la posició preeminent que li dona al Parnàs i per la seva descripció com a poeta matisadament romàntic i mestre de l’art d’encloure emocions trasbalsadores en versos precisos.

La publicació d’aquesta excel·lent edició de Poesies és una bona oportunitat per tornar-hi. El lector hi retrobarà la majestuositat de les peces justíssimament famoses (amb ‘La relíquia’ i ‘Desolació’ al capdamunt) i descobrirà que Alcover té moltes més sorpreses a oferir, que sovint apareixen en poemes inesperats. Cadascú hi posaria les seves. Jo esmentaria l’alexandrí memorable que adreça a Josep Carner tot dedicant-li el bell poema ‘Record de Sóller’: “vós que caceu libèl·lules en la presó del rim”. O recordaria que els millors poemes bíblics (‘Agar’, ‘Abigaïl’, ‘Resfa’) fan d’Alcover un dels grans creadors de narració en vers de la poesia catalana: ho pot demostrar la poderosa estampa final de ‘Resfa’, en què una mare armada amb un pal espanta les feres perquè no ataquin els cossos dels seus fills penjats. I no em puc estar de cloure aquests succints highlights alcoverians amb els deliciosos sonets pentasil·làbics de ‘Notes de Deià’.

La part més interessant de la feina del curador és el comentari a cada un dels poemes, que inclou un text interpretatiu

El llibre que comentem és una edició crítica de Poesies, el recull de l’obra en vers que el mateix Alcover va donar a l’estampa l’any 1921. Ja en aquella ocasió va aparèixer subtitulat com a Edició completa, i incloïa els dos aplecs de poesia catalana que havia publicat (Cap al tard i Poemes bíblics) i una tercera secció que va titular Vària. No cal confondre-ho amb una Poesia completa, que també inclouria altres poemes publicats per Alcover de forma esparsa. L’estudiosa Maria Antònia Perelló ja va publicar una poesia completa d’Alcover el 2006 i n’ha enllestida una de nova, amb poe­mes fins ara desconeguts. Apareixerà molt aviat i serà un dels dos toms de l’obra completa de l’autor, a Nova Editorial Moll.

Tornem al nostre llibre. Estam parlant d’una edició crítica feta amb solvència per Ignasi Moreta, l’exhaustiva feina del qual va més enllà del que és estrictament necessari per parlar d’una edició crítica, és a dir, l’establiment d’un text fiable i l’anotació de les variants. El lector interessat en aquestes qüestions agrairà la cinquantena de pàgines de presentació en què Moreta es vesteix de teòric de la crítica i s’esplaia en qüestions com les relacions entre la crítica textual (la filologia en sentit reduït, o l’ècdòtica: la fixació d’un text) i l’hermenèutica (la lectura interpretativa). Una anècdota sorprenent il·lustra la idea que es tracta de dues perspectives que es complementen: Moreta descobreix que a la primera versió publicada del poema ‘La sirena’, en un dels versos “el pescador” era “el violador”, cosa que naturalment dona aires nous a la lectura. També és interessant el detallisme amb què el responsable del volum presenta els criteris de transcripció, que també poden servir perquè el lector descobreixi decisions que podria trobar discutibles (per exemple, la no normalització ortogràfica de la ela geminada).

La part més interessant de la feina del curador és el comentari a cada un dels poemes, que, juntament amb la datació, la ressenya de variants i una breu descripció mètrica, inclou un text interpretatiu: l’hermenèutica de què parlàvem. Són molt d’agrair els comentaris amb més càrrega informativa, en què Moreta explica les circumstàncies on se situa una composició. Per donar dos exemples: a ‘El voltor de Miramar’, el lligam entre el símbol de l’au engabia­da i la vivència de l’artista esclavitzat per la rutina laboral, i, a ‘Al vencedor de Port-Artur’, el detall de la biografia tràgica del general japonès Nogi Maresuke que fa que el poeta s’hi identifiqui. En altres ocasions, els comentaris interpretatius cauen en excés en la paràfrasi. Peccata minuta en un llibre que cal saludar com una contribució de categoria al coneixement del poeta que ens va deixar fa un segle.

Poesies. Edició completa 

Joan Alcover 
Edició crítica d’Ignasi Moreta
Edicions 62. 442 pàgines. 20,90 euros