Torna l’editorial Moll

El mercat americà col·lapsa i sis anys després, el 2014, una de les editorials més importants de la història de la cultura catalana tanca les portes provocant l’estupor de tota una societat, la mallorquina. Parlo del segell Moll, és clar, que amb la seva fallida es convertí en metàfora perfecta de les connexions directes que la modernitat estableix entre totes les terminals del mapa internacional, de les més nuclears a les aparentment perifèriques. Recordo perfectament el dia que es produí la notícia, dramàtica per moltes raons: mai no cau cap empresa sense conseqüències per a tercers creditors, és clar. Però, sobretot, recordo la sensació de final d’època, d’enfonsament d’un pilar.

I és que l’editorial Moll era sinònim d’un catàleg esplèndid de la literatura catalana amb dues fites especialment significatives: el diccionari Alcover-Moll i la col·lecció de les Rondalles mallorquines, que són, al meu parer, una de les fites més elevades de la literatura catalana de tots els temps (no les han llegit encara?, acceptin el meu consell i llencin-s’hi de cap!). En definitiva, l’herència viva d’una figura essencial, el filòleg Francesc de Borja Moll. I en l’àmbit més personal, a casa també en teníem un record molt viu, perquè el meu padrí, el mestre i periodista Tomeu Suau, sempre en guardà amb cura la col·lecció de teatre, fins i tot amb algun exemplar signat per Llorenç Villalonga, Dhey. El padrí sempre sostenia que a Mallorca la llengua catalana l’havien salvat l’aristocràcia i el teatre regional; aquesta, però, és una altra història.

Què passaria de llavors endavant? On anirien a parar aquells llibres? Qui en guardaria memòria? El cert és que jo no vaig ser ni l’única ni la més representativa de les persones angoixades per aquests interrogants, i tot d’una s’organitzà una fundació que en preservà el fons. Però el gir inesperat arribà el 2019, quan un equip jove, i jo diria que prou iconoclasta, rellançà el segell amb un afegitó: era la Nova Editorial Moll. Tomeu Canyelles, Sofia Moisés i Jorra Santiago han reviscolat el gegant els darrers cinc anys, combinant la restitució dels clàssics del catàleg amb apostes curiosíssimes, com ara traduir El panòptic de Jeremy Bentham (tot això, mentre produeixen música rock experimental o estudien la història del punk a Mallorca quan l’editorial els deixa temps).

Jo penso, primer, que aquesta és una gran notícia que tothom, arreu, hauria de celebrar ara que l’editorial Moll fa noranta anys; i segon, que l’empresa torna esdevenir símbol perfecte dels mecanismes que fan possible la perdurabilitat d’una cultura: trobar el que tenen de modern les arrels i el que hi ha d’arrelat a la disrupció. Per molt d’anys, idò.