‘Pinassa per a tres’: un càmping convertit en residència d’escriptors

A mode d’una paròdia de l’obstinat desig de bona part dels escriptors d’ara de benefi­ciar-se de la beca d’alguna fundació en una glamurosa residència a la recerca de la tranquil·litat d’esperit que la casa pròpia els deu impedir de trobar, l’editorial LaBreu va proposar a Raquel Pena (Barcelona, 1985), ­Joan Vigó (Barcelona, 1964) i Núria Miret (el Poal, 1974) que busquessin la inspiració literària a Calonge, al càmping Pla de la Torre, entre Palamós i Platja d’Aro. I veient el resultat —els relats que conformen Pinassa per a tres—, no es fa gaire difícil concloure que, més enllà de les incomoditats domèstiques imaginables en el dia a dia en una tenda de campanya, potser a més d’un ens convindria plantejar-nos d’imitar l’experiència. El jovial i alhora fosc ‘Ardilla Roja’, de Núria Miret —el títol homenatja la pel·lícula homònima de Julio Medem—, és l’únic que se centra específicament en la quotidianitat estival d’un càmping, tot i que el que en queda després de “la Quarta Onada” i “la Gran Desforestació que va provocar l’Incendi Total” —només cendra— serveix de detonant de la faula apocalíptica que des­enrotlla Joan Vigó a ‘Fotoromanzo’, una exaltant mescla forassenyada de fotonovel·la i sensacionalisme macabre juntament amb l’explosió hipnotitzant del barroquisme en blanc i negre i els colors primaris de les pel·lícules de Mario Bava i Dario Argento —units aquí en un memorable Dario Bava—; a ‘Desglaç’, en canvi, Raquel Pena es val del motiu de l’acampada en una deshabitada —o no— vall pirinenca per alimentar la qualitat mítica que hi construeix com si obrís una porta en el mur del temps.

Ens agrada que el desordenat circuit dels sentiments que relaciona les quatre parelles protagonistes d’‘Ardilla Roja’ —¿una lacònica i feroç comèdia coral feta amb una efusiva intel·ligència?, una revisió costumista de Somni d’una nit d’estiu?, un elogi de les aventures trivials com a futurible matèria narrativa?— no s’aparti ni un sol segon de la declaració de principis amb què Núria Miret obre el relat: “Aquesta privacitat que creiem sempre que ens pertany a nos­altres, a La Ardilla hi és. Sura, inquietant, una angoixa com un tel transparent sota la calma que ens proporcionen les coreografies vitals”. Tal vegada el que ens admira més de la desbordant i morbosa fantasia eròtica de ­Joan Vigó i ‘Fotoromanzo’ —segurament el més vistós dels relats de Pinassa per a tres— és la seva capacitat per dur al límit la llibertat creativa dins d’una disciplina rigorosa, en especial en el tractament de l’espai i el temps narratius, en la repetició evolucionada de les escenes i en la confusió entre el pla de la imaginació —record, somni i deliri— i el de la realitat, que també adquireix un caràcter extrem de record, somni i deliri: els lligams que mantenen Madona Valentina i la seva esclava Mia —els càstigs rituals rebuts acaben esdevenint un vir­tuós o purificador camí de perfecció—, en l’horrend escenari de l’antic càmping mentre duen a cap la manicomial producció d’una fotonovel·la a l’estil seixantí, ens pot traslladar la memòria lectora fins al Robert Coover perversament simbòlic d’Assotant la donzella. I més enllà de trobar refugiada al Pirineu una supervivent de la bomba atòmica llançada a Hiroshima, i que no ens sembli inversemblant, també ens agrada molt que durant el sòlid itinerari narratiu de ‘Desglaç’ Raquel Pena vagi traçant cercles concèntrics cada vegada més profunds —és el que comporta excavar fins a l’extenuació en el mur del temps— al voltant del que s’anuncia en els primers compassos del relat: “Va trepitjar el camí amb la precaució que desperta la neu vella, dura, trista, plena de crits esmicolats, i aleshores ho va sentir, l’alè del rocam”.

A Pinassa per a tres, Miret juga amb la imprevisible ebullició sentimental que pot ocasionar l’aparició d’uns estranys en un cercle tancat, i amb el consegüent niu d’anècdotes que proporciona el ritu de banyar-se cada final d’estiu a la bassa vora el càmping; com a Haiku a Brooklyn o a Les platges del clatell, Vigó opta pel joc de subvertir els referents culturals, artístics i literaris; i en el viatge fantàstic a la vall de la memòria, Pena acaba jugant a fer possible el que en el passat havia sigut impossible. Tots tres, cadascú a la seva manera, narren com, gràcies a una història d’amor, s’entra en l’escenari d’uns ritus d’iniciació que alliberen els instints i permeten endinsar-se en una dimensió diferent de la felicitat convencional.