Nora Ephron, un antídot per a l’actualitat indigesta

En temps d’intensitat indigesta, de receptes polítiques marcials i futurs distòpics, la lleugeresa de l’escriptura de Nora Ephron, més aparent que real, és com un antiàcid en vena: ajuda a pair el que portem entre mans en els dies quotidians amb voluptuositat, amb una actitud entre alegre i al·lucinada per una mica de tot plegat.

A Amanida barrejada descobrim el perfil periodístic d’aquesta novaiorquesa polifacètica que ja des d’adolescent —de manera tremolosa al principi, amb empenta després, amb dubtes sempre— va decidir que faria el que li donés la santa gana i que ho compartiria amb qui hi estigués interessat. I això és el que fa en aquest llibre. Des de l’altura de mig segle enrere, amb una llibertat que allibera, escriu sobre el que li passa, el que sent i el que pensa, deixant espai a reflexions paradoxals, ximpleries humaníssimes i contradiccions.

Ephron obre foc confessant que d’adolescent no se sentia “per res del món una nena”. Una cosa que ara veiem normal si pensem que la dècada dels anys cinquanta del segle passat era un temps en el qual les opcions —binàries fins a un punt d’infinita tristesa existencial— ballaven entre conformar-se a ser apèndix d’un home (en el paper de muller del marit, en el paper de secretària d’un cap) o bé ser considerada una boja per haver entomat qualsevol altre itinerari fora del programat. A partir d’aquí la llegim amb nutritiva delectació, perquè entenem que és una escriptora original, oberta, diferent, una subversiva de somriure espectacular.

Ephron fa seva una afirmació d’abans de Crist, aquella d’Anníbal que deia Inveniam viam faciam (trobaré un camí, i si no jo el faré). I a Amanida barrejada, que inclou 25 articles de la revista Esquire de principis dels setanta, quan l’històric moviment feminista nord-americà va viure un moment de gran expansió, Ephron ho barreja tot. I fa molt bé de fer-ho, perquè malgrat les ínfules abstractes de tants intel·lectuals i filòsofs —d’aquells temps o d’ara mateix— la realitat és una immensa teranyina de fils invisibles ben encreuats.

Ella no ho explica així, però les seves reflexions analitzen i capgiren els espectaculars estralls de la colonització de la ment masclista en la societat. I, generosa, obre noves rutes per navegar-hi, en convertir-se en una de les primeres autores a fer ús de l’autoficció quan parla sobre la seva fixació vital per les tetes grans; sobre les estires-i-arronses de l’atracció intel·lectual d’emancipació i la seva càrrega emocional, psicològica i cultural; sobre fantasies sexuals de violació; sobre les baralles feministes; sobre concursos nacionals de cuina; sobre el radiant color verd d’unes ungles pintades; sobre l’invent de l’esprai d’higiene femenina (n’hi ha un que es diu Feminique, i n’hi ha un altre per a homes que es diu Baixos Fons), i sobre “una societat estructurada de tal manera que fa veure a les dones que estar amb un home —qualsevol home, i en les condicions que sigui— és millor que estar sola”.

Somriu sí, i també dispara. Com quan explica que, quan es contempla a ella, a les seves amigues, les seves companyes o les dones en general, es pregunta quan arribarà el moment d’escapar-se “de la nostra particular mentalitat d’esclaves”. O quan posa sobre la taula el paper de les mateixes dones en la construcció de la figura excepcionalista dels homes, als quals moltes “alimenten, els fan de mare, els apuntalen l’ego subjugant el seu”. I quan explica que, de vegades, alguns sectors del moviment feminista es deixen emportar per una certa tendència “a recrear-se en el vessant més confessional, a elevar els discursos i xerrades com si fossin una religió, fins a arribar a un punt en què l’autoconeixement es dissol en un elevat narcisisme”.

Contra l’avorriment, contra l’estupidesa, Amanida barrejada ens diverteix. I avisa que la maquinària ideològica en llibres, anuncis, pel·lícules, converses privades o públiques, cançons o poemes, és tal que, “quan fan els divuit anys, les dones estan tan malmeses, tan esclafades i tan tiranitzades per no tenir conductes extravertides, fantàstiques, considerades masculines” que tot plegat és una mica desesperant. “És tot tan difícil”, li diu en un moment de feblesa Gloria Steinem. Però tant se val. Totes dues, Ehpron i Steinem, cadascuna a la seva manera, tiren i tiren, per elles mateixes, per totes. I és cert. No és gens fàcil, això de viure, però quin plaer i quina manera de riure. A vegades.

Amanida barrejada

Nora Ephron 
Traducció d’Ariadna Pous. L’Altra
248 pàgines. 18,90 euros