Senglars, natura i llenguatge

El brot present de pesta porcina ha obligat les autoritats a exterminar la població de senglars a la serra de Collserola i a d’altres punts de les comarques de Barcelona. És una mesura inevitable si no es volia que la cabanya sencera de porcs i porcells morís a causa de l’epidèmia. Un cop es va saber que es procediria d’aquesta manera per al bé comú, els animalistes, enfervorits, van posar el crit al cel. “Pobres animalons! Tenen dret a la vida! Assassins!”.

Una resposta així es troba fora de tot enraonament, més encara quan hi ha en joc el modus vivendi de molts ramaders del país, que tenen fills, nets (és a dir, néts, que potser van nets i potser van bruts) i besnets (els que fa quatre generacions que van nets). Com es veu en molts missatges audiovisuals a les xarxes, la cura dels animals ha passat per damunt de la cura dels éssers humans, i la moral dels homes té ara una tendència obscena a buscar lliçons d’ètica a través de les bèsties. Ja ho feia Rodríguez de la Fuente.

Això és una deriva, com tantes n’hi ha hagut, del prestigi que les generacions romàntiques ―Rousseau com a precursor―, florides a la darreria del segle XVIII i primer terç del segle XIX, van concedir a la naturalesa en tant que creació anterior a la humanitat i en tant que mostra d’una suposada dignitat “moral” superior a la dels homes, ara embastardida. Spinoza havia estat més fi en considerar que tota cosa natural, és a dir real, posseïa la mateixa substància que Déu, única en tot, de la qual teoria va néixer la frase Deus sive natura, Déu és el mateix que tota cosa real, i a la inversa (perquè natura, en llatí, vol dir tot el que és realitat, de la mena que sigui, com sabia Lucreci).

Rousseau no devia estudiar gaire Spinoza, i va encolomar a la seva generació, després a les generacions romàntiques, i més endavant, aleatòriament, a moltes generacions dels segles contemporanis, una doctrina molt rudimentària. Ara vivim en una d’aquestes onades generacionals “naturalistes”, com sempre proveïda d’aquesta tara: creuen que la naturalesa, que no parla ―millor, diuen aquests―, sempre serà superior a la humanitat, que, en principi, és l’única espècie de la creació capaç d’enraonar. Per això ve a tomb repassar què pensava de la natura un poeta com Hölderlin, que es troba a cavall entre la Il·lustració i el Romanticisme, i que va expressar meravellosament la manera com convé als homes tenir convivència amb la natura.

Tot i que va dedicar un poema juvenil a Rousseau ―per la banda de la política més que de l’amor a la natura del ginebrí―, Hölderlin va observar en diversos contextos, lúcid, que la naturalesa no ens faria cap bé, ni sabríem mai com hem de considerar-la, si no érem capaços de transformar-ne els atributs sagrats (segons ell i també segons els animalistes) en matèria verbal. Abraçar un arbre com fan els animistes ―convençuts que hi tenen un diàleg la mar de profitós, salvífic―, o estalviar un senglar per molt malèfic que pugui ser aquest animal, és una actitud que sembla mística, però que homologa els humans amb la tortuga, el dragó de Komodo i la formiga: tres espècies admirables, sens dubte, però incapaces de fer una frase amb una oració principal i dues de subordinades.

En un himne famosíssim de Hölderlin, “Com en dia de festa...”, de cap a l’any 1800, el poeta explicava (Himnes, traducció de Manuel Carbonell, Quaderns Crema, 1981, edició de 1.500 exemplars, no exhaurida; es ven per set euros) que, igual com un pagès va a veure els camps un dia de festa, de bon matí, després que hi ha hagut tempesta, i encara ressona el tro i el riu torna a la llera, i el terra reverdeix... així són els poetes, que “la natura ha educat amb tendra abraçada”. Per això, quan a l’hivern la natura sembla adormida (el poeta no diu “callada”), també sembla que dormin els poetes. Però no ho fan: de fet, pressenten (ahnen en alemany, paraula parenta d’Ahn, ”avantpassats”, “els pressentits”; imatge bellíssima), talment com ho fa la naturalesa. I quan aquesta es desperta (a la primavera?), o quan clareja en sortir el sol i revifa, llavors allò que reviu i veu el poeta és el Sagrat. I aquí ve l’element grandiós de l’himne: “I el que vaig veure, Sagrat, que em sigui paraula”.

Aquesta és una idea molt diferent d’aquell entusiasme idòlatra que va pregonar Rousseau, que no per casualitat ―tot lliga― va començar la seva carrera afirmant que les lletres i les arts feien més mal que bé en una societat ordenada. Ara veieu, doncs: si alguna cosa ens salvarà no serà l’amor als senglars ni abraçar els arbres, sinó la capacitat de copsar tant l’intranscendent com el transcendent ―com ara la natura, segons Hölderlin, que en això era spinozista― i convertir-lo en llenguatge per a enaltiment del gènere humà. “Honor dels homes, sant llenguatge” (Paul Valéry).