La Nit de les Lletres Catalanes, un pessebre per Sant Jordi

Hem sabut aquests dies de la gran aposta per projectar el llibre i la literatura en català, i no és altra que l’organització d’una gran gala a imatge i semblança de la cerimònia d’entrega dels premis Gaudí de cinema, que alhora replicava la dels Goya, que alhora replicava la dels Oscar. Ja es feia la Nit de Santa Llúcia, però el format s’eixampla per erigir-se en el nou artefacte de la Nit de les Lletres Catalanes, impulsada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans. La Corporació (o TV3 o 3Cat o com es digui qui ho farà) ja ha promès una retransmissió espectacular, esperem amb candeletes veure els tòtems de les lletres desfilar per la catifa vermella mentre ens atipem de crispetes.

Es tracta, bàsicament, de fer confluir una sèrie de premis literaris a obra inèdita que ja es concedien (per exemple el Sant Jordi de novel·la, publicat per Univers, o el Mercè Rodoreda de contes, per Proa) juntament amb d’altres a obra publicada (com ara el premi Òmnium a millor novel·la de l’any i el Montserrat Franquesa de traducció) i d’altres premis nous (com seran l’Àngel Guimerà a obra dramàtica i Lo Somni a obra inèdita de talent jove, publicat per La Magrana). No és lloc aquí per fer l’enumeració de tots els premis i de qui els publica, però destaca que es tracti de guardons majoritàriament publicats pels tres grans grups editorials —Random House, Abacus Futur, Edicions 62—, els representants dels quals, a la fotografia, supervisen simbòlicament l’acte de presentació, ben centrats i realçats, per damunt dels promotors culturals del nou format, Xavier Antich per Òmnium i M. Teresa Cabré per l’IEC. Tenint en compte que la data anunciada per a la cerimònia és just un mes abans de Sant Jordi, és legítim que alguna ment desconfiada es demani si d’alguna manera els grans grups estan maniobrant decisivament per controlar el mercat, més enllà de la reconeguda traça i dedicació que posen en els seus productes. Les editorials independents tenen motius per mirar-s’ho amb recel.

Tot plegat, però, genera certa sorpresa. En primer lloc, perquè s’aposta obertament pel concepte premi com a manera de fomentar els llibres i la literatura, en un context, el nostre, en què sovint pesa la sospita que els premis no són ben bé objectius. Bé, des d’aquí no ho podem saber del cert, no hem tingut mai l’infortuni de format part d’un jurat, però el diuen-­diuen dels jurats sol parlar de premis atorgats a autors de la casa (potser fan de tertulians en alguna emissora, però la casa és gran i forta), d’editors que condicionen les tries d’acord amb criteris comercials o de jurats assenyalats com a incompetents en les crítiques que s’atreveixen a bescantar l’obra premiada. Que també hi ha premis nets, eh, tenir de tant en tant un desert és senyal de prestigi.

Tampoc s’entén gaire aquesta mena de concentració de premis just abans de Sant Jordi. Suposo que era una exigència per convertir la gala de Santa Llúcia en un espectacle televisiu, ara toca un premi, ara en toca un altre, però al capdavall les dinàmiques informatives eclipsaran bona part dels guardons, que hauran de competir per alguna presència a les llibreries just a les portes de la diada del llibre. N’és un exemple el Montserrat Franquesa de traducció, atorgat pel PEN català, per al qual els traductors finalistes participaven en un acte de defensa durant la Setmana del Llibre en Català, i que s’acaba d’atorgar ara a l’octubre. Amb el canvi de data i de format, és fàcil suposar que el premi quedarà condemnat a la irrellevància.

I finalment, la nova festa de les lletres catalanes redunda en un altre dels mals del sector, que no és altre que el ser-hi. Suposo que és conseqüència de ser un país petit, de coneixe’ns tots plegats, però sempre que es munta una festa literària, sempre que s’escriu alguna crònica social sobre llibres, sempre que s’atorguen ajudes a la creació, sempre que cal viatjar a alguna fira, es passa llista dels que hi són i els que no hi són (sense anar més lluny, Falcones a Guadalajara), cosa que alimenta intrigues, amiguismes, endogàmies i exclusions. Després ens queixem que la crítica no fa la feina que hauria de fer, que tothom té més o menys el cul llogat, però ens trobem davant la constitució d’un bon pessebre vivent, no pas a les portes de Nadal com fins ara, sinó abans de la bacanal dels llibres.