La frontera i el gesmil

L’aroma d’estos dies podria ser el d’Últimas tardes con Teresa (Penguin), amb els carrers plens del confeti de la festa acabada i la desolació que precedeix l’alba sense Teresa. També l’aroma d’estes vesprades podria ser el de Manuel Vicent, contemplant les oronetes que volen cap al seu refugi d’hivern mentre els carrers s’omplin de bandades de xiquets que tornen corrent de l’escola i criden i criden d’excitació i alegria. Però jo hui em quede amb la mirada serena de Paco Brines, el filòsof disfressat de poeta.

Una vesprada vaig estar amb ell, a sa casa: els ulls aquosos, les mans càlides, la picardia als llavis, l’exaltació majestuosa de la senzillesa. Deia Brines, des de les terres blavoses i verdes i daurades de l’Elca, que el més emocionant i íntim dels trànsits era aquell que marcava la privació de l’estiu i l’arribada de la tardor. Un trànsit suau, bell, melancòlic. Les primeres pluges, l’esplendor periclitant de la llum, la sobtada arribada de la nit rotunda. Una transició; també una frontera.

“Yo sé que olí un jazmín en la infancia una tarde, y no existió la tarde”. Pense en eixe vers misteriós de Brines. Igual d’assuavit que és el viatge de l’estiu a la tardor són les variacions que el pas dels anys va deixant en l’espill i l’esperit. Potser aquella vesprada infantil del gesmil olorat mai va existir, com d’ací poc no existirà l’estiu que anem deixant enrere. Queda, però, la memòria. Sempre queda la memòria per recuperar allò que potser mai va existir. De vegades, tanmateix, no queda la memòria; no pot quedar ni la memòria. Charlotte Delbo, que retrata la vida després d’Auschwitz a les pàgines de La mesura dels nostres dies (Club Editor), narra que en arribar al camp de concentració tots havien de desfer-se del seu passat, dels seus records, de la seua memòria. Era l’única possibilitat de sobreviure sense embogir: entrar nu, deshumanitzat, sense identitat. Resistir sense nostàlgies als barracons i, després de l’alliberament, intentar tornar d’allà on tornar és tan difícil. Tornar del lloc que no està en cap altra banda: la infantesa perduda del gesmil —i queda l’olor— o la concertina d’Auschwitz —i queda l’horror.

Hi ha moltes fronteres invisibles. El valencià Natxo Escandell n’ha radiografiat una altra en L’art d’habitar la frontera (Barlin), un assaig punyent, compromés i combatiu sobre els mapes, les identitats i els conflictes del món actual. L’art de morir i matar per una línia, s’hagués pogut titular. El mur de Berlín, la Gran Muralla xinesa, les de l’antic Imperi romà: totes, també les actuals, estan condemnades a desaparéixer, pronostica Escandell en la seua volta al món per l’esquerra, les perifèries i els cinismes en nom de la seguretat.

Acaba l’estiu i ens parlen de “reparto”, la manera d’anomenar on van a parar milers de xiquetes, adolescents i joves sense pàtria, llar ni memòria. En el seu trànsit no hi ha confeti ni gesmil. Ni rastre del vol lliure de l’oroneta. És la fredor d’Auschwitz. La tardor de la humanitat.