Cocaïna i literatura: no parlar del sexe dels àngels

Comparteixen temporada literària tres llibres que tenen en comú escenes de consum de cocaïna a Espanya. Els crits, de Víctor Recort, Confessions d’una sugar baby, de M. V., i ¿Una rayita?, de David López Canales retraten un mateix món d’excés, luxe i buit vertiginós que muta segons el lloc des d’on escriu cadascú. Llegint-los tots tres, la sensació de mirar l’escena des d’angles diferents fa encaixar les peces d’una imatge, la dels few que s’empolsinen el nas al final d’un festí en una mansió aïllada, abans de lliurar-se als serveis d’una prostituta o hores abans de protagonitzar vells programes de televisió orgíacs.

Víctor Recort descriu i destapa sense pietat, però encarnant-lo amb cura en els seus personatges, un virilisme en decadència que dona els últims cops de cua; M. V., pseudònim, participa d’aquest món per elecció i per la convicció de transitar pel bright side de la vida, des del lloc de qui mitiga a través del sexe els abismes que s’obren en les ànimes dels homes rics que la contracten per internet, amb una fascinació poc ingènua però sense reserves; i David López Canales el retrata des del periodisme més noble, que s’ocupa d’abastar tanta realitat com pot i llança preguntes incòmodes sense atrinxerar-se en cap judici encegador. Tots transmeten un secret de domini públic, només accessible quan hi tens un peu a dins, o quan algú, com ells tres, t’ho explica, i alhora desconegut per molts. El subtítol de l’assaig d’Anagrama—“Por qué en España se consume tanta cocaína y no se habla de ello”— ho resumeix, i el pseudònim triat per la sugar baby de l’Ela Geminada ho confirma: se’n pot parlar, però no com d’altres coses, perquè quan es parla d’això inevitablement es parla de moltes altres qüestions que sovint confinem a la vida oculta. Estem els lectors disposats a mirar-les i escoltar?

La pregunta no és retòrica. Confessions d’una sugar baby la provoca, sense perseguir-ho, de principi a final, i fa passar el lector d’una forma d’alliberament, a través de la supressió de la llosa de la correcció política, que M. V. s’encarrega d’obviar amb mestria, a l’acumulació insuportable de débauche amb certa violència, pròpia de quan un llibre se centra en una part de la vida que ho anima tot i fa una el·lipsi de bona part de la resta; forçosament, com en qualsevol obra en què els angles morts i el que no es mira també fan sentit, però aquí amb un desequilibri buscat. El que frena no és el judici moral sobre l’activitat de la narradora, sinó la confrontació permanent amb la violència de la dominació-submissió marcada pels diners. Qui paga i qui cobra determina els papers, per molt que a l’origen d’aquesta atribució de rols hi hagi una tria tan lliure com ho pot ser la tria d’una persona que no depèn, d’entrada, de ningú, que no està en mans de cap banda criminal (només ha nascut en una família, com la majoria de la gent), ni de la pobresa extrema.

La pregunta del lector sorgeix cada vegada que la protegonista accedeix a complir una fantasia sexual que correspon invariablement al desig de l’altre, sense pregunta prèvia, sense trobada o, en tot cas, accidental. Estem disposats a escoltar que la protagonista es cura així d’una anorèxia contreta a la gàbia familiar, quan el sexe era mediat per una pantalla amb pornografia, i que en un dels mons que retrata López Canales en el seu assaig hi troba l’alegria i la comoditat econòmica?

A Els crits, la consciència està en una posició més confortable perquè el lloc on et porta és el de la crònica del declivi; hi plana el final i la condemna per com són tractats els personatges que venen d’aquest món televisiu col·locat de fa anys, que López Canales també retrata i que, com la pornografia, també ha guiat l’educació sexual, o per què no sentimental, de molta gent. La caricatura, l’esperpent a estones, impedeix l’adhesió del lector, i la gravetat penal dels fets (violació d’una menor televisiva, assassinat, etc.) fa menys prima la línia i augmenta la distància. M. V., en canvi, parla de la majoria de sugar daddys amb afecte, i la distància és només pròpia del tracte i la volatilitat comercial, més per protecció de la pròpia integritat sentimental que per un escrúpol professional; la seva vida no és decadent, sinó esplendorosa. Aquesta és una de les conclusions de López Canales: la cocaïna no et treu d’una vida ordinària, no et situa al costat dels exclosos, sinó, a tot estirar, dels exclusius, com la prostitució d’alt nivell i en règim d’autònom, d’autoemprenedor, en què s’instal·la M. V.

I en aquest entrellaçament de vida ordinària i extraordinària, mediada per substàncies, orgasmes i picossades de diners, sorgeixen les preguntes que o es fan des del periodisme d’investigació, i encara, o si es fan a partir d’una experiència que es qualifica de pròpia, s’han de signar amb pseudònim. Senyals que les aigües es veuen tèrboles i precaucions de quan es parla de vida oculta i de sexe, però no dels àngels.

Els crits

Víctor Recort
L’Altra Editorial
126 pàgines. 18 euros

Confessions d'una sugar baby

M.V.
Edicions de la Ela Geminada
248 pàgines. 22 euros

¿Una rayita? Por qué en España se consume tanta cocaína y no se habla de ello

David López Canales
Anagrama
120 pàgines. 11, 90 euros