Manuel Humbert, la realitat salvada per la bellesa

Manuel Humbert? Qui és Manuel Humbert? Mentre em feia aquesta pregunta, quedava intrigada pel retrat d’una noia de cabells castanys que duu un vestit salmó en un fons verd aiguat. Segurament, també se l’han feta molts dels que han llegit el titular. La història de Manuel Humbert i Esteve (Barcelona, 1890-1975) fascina per allò que mostra i també per allò que amaga. Humbert era un observador, un pintor d’ofici exquisit. També encarnava un París i una Barcelona que ja no existeixen. Humbert era ―i encara és― un bàlsam, sobretot en aquest món de soroll digital i realitats deformades. Un grapat de maçanes, un ram de flors, un paisatge, el rostre de la seva dona. Humbert, amb una mirada neta, subtil i elegant, sabia com fer gran allò que era nimi. No necessitava res més. En la seva pintura, el crític Rafael Santos Torroella hi va veure “la realitat salvada per la bellesa, d’una manera íntima i quotidiana”. No es podria resumir millor.

La família de Lluís Boada (Barcelona, 1947) vivia al primer pis d’un edifici del carrer Sant Pere Més Baix, on també regentaven un negoci de papereria al major. Al tercer pis, el senyor Humbert tenia el seu estudi de pintura. “Recordo creuar-me’l per les escales i quan algun dia venia a casa a comprar paper de carta i sobres folrats. Era un home elegant i un veí molt respectat”, explica. Quan van marxar a viure a la Gran Via el record d’Humbert es va anar diluint. Amb els anys, Boada es va convertir en un reconegut economista, va treballar a Rio de Janeiro i a París, i de tornada a Barcelona va fer-se càrrec dels programes de medi ambient del consistori. Un dia va veure que es subhastava un quadre del pintor Manuel Humbert i el va acabar comprant. Més enllà dels seus records d’infància, no en sabia gaire més.

Quan Boada va deixar l’Ajuntament, va començar a seguir-li la pista. Es va submergir en l’hemeroteca i va descobrir la història d’Humbert, que, com la d’altres coetanis, va ser silenciada. “Això va passar per diverses raons. Primer, perquè el franquisme tenia la voluntat d’esborrar aquest passat catalanista, bon vivant i amb preocupació social i cultural. Segon, perquè l’esquerra va preferir casar-se amb les avantguardes, i, finalment, perquè amb la tornada de la democràcia el pujolisme va voler presentar-se com el fundador de la Nova Catalunya i va deixar perdre l’oportunitat de recuperar el catalanisme brillant de Prat de la Riba”, assegura en referència al president de la Mancomunitat i un dels precursors del Noucentisme.

D’aquella generació d’artistes oblidats, Boada va rescatar la figura d’Humbert, a qui el 2013 va dedicar-li una tesi doctoral. “Va ser la meva manera de comprometre’m amb la recerca”, reconeix qui ja n’havia fet una d’economia. Una recerca que ha donat els seus fruits i que ara Cossetània ha publicat com a llibre per acompanyar l’exposició homònima: Manuel Humbert. L’àngel del Noucentisme, que es pot visitar al Museu Abelló fins al 2 de novembre. Comissariada per Boada mateix, aquesta retrospectiva del pintor català mostra quasi un centenar d’obres i s’ha fet coincidir amb el cinquantenari de la seva mort. Però tornem a la pregunta inicial. Qui és Manuel Humbert? Segons Boada, va ser un jove de família culta amb esperit crític i dotat per al dibuix a qui les ensenyances artístiques de l’escola de Francesc d’A. Galí ―que ara mateix té una exposició al MNAC, El mestre invisible― se li van quedar curtes, fet que el va empènyer a volar pel seu compte.

―Com t’has vestit de negre? Aquest hivern seràn moda les pells blanques.

―Y cà! Aquest hivern, com sempre, seràn moda les pells de color de rosa.

***

―Tothom me critica; està vist que m’hauré de decidir a comprar-me una americana verda.

***

Humbert va debutar dibuixant reflexions de personatges femenins ―com si fos un Jordi Labanda de fa un segle, igual de mordaç i estilós― a la revista satírica Papitu. Aquí va entrar en contacte amb els pintors Isidre Nonell, Ricard Canals i Feliu Elias, que el van convèncer d’allunyar-se de l’acadèmia i de formar-se a París. El 1909, Humbert va començar els viatges d’anada i tornada. Durant les seves estades va congeniar amb Picasso, Juan Gris i, especialment, Modigliani. De fet, al primer àmbit de l’exposició hi ha una sanguina i un guaix on apareix retratat el pintor italià, que al seu torn també va fer dos retrats del seu amic. Deu anys més tard, quan ja era col·laborador habitual en diverses revistes i havia fet un parell d’exposicions individuals a Barcelona, Humbert es va mudar a París, la ciutat on es va convertir en un pintor amb majúscules. D’aquests anys destaquen Els tres amics (1920) i Sonia (1924), l’oli que obre l’exposició i que segons les investigacions de Boada era un dels quadres que més s’estimava l’artista.

El segon àmbit de L’àngel del Noucentisme arrenca el 1927, l’any en què Humbert es va casar amb la model Suzanne Cornet i va decidir tornar a Barcelona. La rebuda va ser bona: va entrar a formar part del cercle d’artistes de la Sala Parés, Josep Pla li tirava floretes i el 1929 va col·laborar amb Galí i Josep de Togores en la decoració de la cúpula del Palau Nacional. Humbert excel·lia amb les natures mortes i els retrats, majoritàriament femenins. “Fixa’t que no miren mai als ulls de l’espectador. Tenen una mirada interior, en un món de somni, d’intimitat. M’agrada l’harmonia del conjunt: les cares, els vestits, els fons. Tots els elements tenen la mateixa importància”, descriu Boada. Algunes models estan anomenades, com ara Suzanne i Rosario. D’altres no, com és el cas de Gisèle i Adela, que és la del Gipó vermell (1936) i també la protagonista del magnífic Descans (1933).

“Jo porto sort als artistes”, explicava a la premsa de l’època Adela Fernández, nascuda a França de família aragonesa. Mentre parlava, segur que els que l’escoltaven no podien oblidar-se de l’estampa de la model estirada al llit, nua, absent, amb l’abric de pell i el barret sobre una banqueta. Amb aquesta obra en gran format, Humbert ―que ja tenia 44 anys― va guanyar la primera edició del premi Nonell, el màxim reconeixement atorgat per la Generalitat republicana. “Descans forma part de la col·lecció del MNAC. El van haver de restaurar per portar-lo a l’exposició, però després tornarà al magatzem. Almenys, amb el cinquantenari hem aconseguit que ara hi hagi tres Humberts exposats a la col·lecció permanent”, assegura Boada, que celebraria que tant Descans com La jove mora (1932) ―que no s’ha exhibit perquè no es va restaurar― tinguessin el seu lloc en la futura ampliació del MNAC.

Poc després, just quan Humbert estava al cim de la seva carrera, va esclatar la Guerra Civil. Això el va fer tornar a París, on es va quedar fins que va acabar el conflicte. Els anys de postguerra a Barcelona no van ser fàcils, però se’n va anar sortint: va exposar a la galeria Argos i a la Sala Parés, va guanyar el Gran Premio de Pintura al Agua a la tercera Biennal Hispanoamericana de Arte de l’any 1953, va tindre encàrrecs editorials i tothom el considerava un mestre, no en va dominava diverses tècniques. Precisament el darrer àmbit de l’exposició explora aquestes últimes dècades, on la paleta va virar cap a colors més clars i alegres i els paisatges van agafar cada cop més rellevància.

Tot i que la figura d’Humbert es va esborrar de la memòria col·lectiva, ja havia deixat petjada. Nomé calia estirar del fil i reconstruir-ne la història. “Va ser una visió influent en el conjunt del Noucentisme, més enllà de les veles i les gavines. El Noucentisme d’Humbert era d’esperit obert. Va assumir les lliçons de la modernitat i les va integrar en la seva pràctica artística sense fer cap trencadissa”, continua Boada, mentre cita un paisatge que respira cubisme o recorda com va incorporar la llibertat del color que pregonava el fauvisme. “En Humbert tot era pudor, sobrietat, no va voler fer el salt a l’espectacularitat. Era tan bo que és fa difícil de descobrir del tot! La seva pintura no s’entrega fàcilment, li has de donar temps, acostar-t’hi sense prejudicis i, aleshores, es va obrint naturalment”, conclou el comissari. Per això l’esforç d’agafar el tren o el cotxe i plantar-se al Museu Abelló de Mollet paga la pena, sobretot per gaudir del plaer de la primera vegada.

Manuel Humbert. L’àngel del noucentisme. Museu Abelló. Mollet del Vallès. Fins al 2 de novembre.