Desentranyar el misteri de la vida amb Paul Klee

“Jo dic poètic, no literari”. És així com Paul Klee (1879-1940) qualificava el seu impuls de creació lírica. Del gran mestre bernès, en coneixem la pintura, la teoria de l’art (que

professava a la Bauhaus); fins i tot la relació amb les paraules, que penetraven algunes de les seves teles i les intitulaven, adherint-hi una pàtina de significació. És poc o gens conegut, però, el vessant de creació poètica que l’artista inclassificable va cultivar durant tota la vida –bé que a quadern clos–, i que el seu fill va fer públic vint anys després de la seva mort. Avui, Feliu Formosa ens atansa en català una tria de poemes espigolats del cèlebre Diari 1898–1918 i d’altres quaderns personals i fulls esparsos, on l’autor els acostumava a esbossar.

No es tracta, en efecte, de peces d’un gran valor literari (algunes diríem que semblen, més aviat, notes d’algun dels cursos que impartia). Constitueixen, però, un reflex fidel de la filosofia que va modelar la seva creació, i una porta a la comprensió –o a la interpretació, o la reconsideració– de l’esperit que anima els seus quadres. Heus aquí un valor indiscutible d’aquesta poesia.

De gran diversitat estilística, sovint irònics, críptics, místics, breus, alguns poemes evoquen l’estil dadaista, amb un ús del llenguatge plàstic i dinàmic. Hi concorren els jocs de mots, la rima per la rima (vegeu, per exemple, Un poema amb rimes), les descomposicions i recombinacions de paraules, les repeticions rítmiques (“Torb i cuc / Cant i afany / Cuc i cant / Afany i torb”). Cal recordar que Klee, fill de músic i cantant, va ser, de jove, un notable violinista de l’Orquestra Simfònica de Berna. L’escriptura –com també la seva pintura– trasllada, a la manera de la música, l’esdevenir, el flux constant, la metamorfosi inherent als cicles de la vida (en matèria pictòrica, vegeu Fuga en vermell, o Polifonia com a exemples paradigmàtics d’un pinzell que infon, a les formes, l’impuls de transformació).

Klee, però, creu en una unitat primigènia que subjau al canvi; una estructura inalterable: Déu, l’enigma de la creació en la Naturalesa, radica en la tensió entre estructures permanents i elements mutants. (Vegeu Quietud en el que és gran, en què parla de l’art com una síntesi entre ordre i moviment). El cant a la Natura i la voluntat de fusió amb el seu esperit creador és una constant en aquests poemes: “Vull desembocar / amb el gran riu, / desembocar amb ell és el que vull”. La dona hi apareix, constantment, exalçada com una fig ura mítica.

Klee suggereix que l’art té el poder de restablir, en la nostra intuïció, la unitat primigènia: “Al paradís del poema, tot tremolant / Obre’t, portal de la profunditat, / (...) I tot torna a ser un, com era abans / dia i nit, / al jardí de Déu.” La creació artística adquireix un caràcter gairebé místic, perquè fa accessible el misteri de la vida, duent-nos fins a l’entreforc que enllaça les realitats visible i invisible. De la mateixa manera, el pinzell de Klee juga amb la descomposició i la síntesi de formes, traslladant un univers pictòric a cavall entre el palpable i l’intangible, l’evident i l’intuïtiu.

Poesia i pintura de Klee fonen figuració i abstracció, realitat i símbol, a la recerca d’un sentit ocult, d’una dimensió interna i visionària de les qualitats del món: “L’art no reprodueix el visible, fa visible”, afirma una cèlebre proclama del creador. El subjecte creatiu aspira a fusionar-se amb Déu, a penetrar el misteri de la Naturalesa. Entre la realitat patent i la velada, la seva facultat mediadora és fonamental per mantenir-ne la síntesi, l’equilibri de la creació (trobareu, en alguns poemes, ecos nietzscheans): “No t’ensorris, jo! Amb tu cauria el món sencer, / i Beethoven és viu gràcies a tu!”.

Veure i saber

Paul Klee
Traducció de Feliu Formosa
LaBreu
180 pàgines. 18 euros